Imprimeix en PDF

dilluns, 6 de setembre del 2010

VACANCES A LES PITIÜSES

Va acabant l'estiu, torna el setembre, el nou curs. Recordem les vacances i ens preparem per la tardor, tenint present  que s'atansa l'hivern. Tots ho fem, fins qui menys ens pensem.

    Foto: Empar Saez - Cafè del mar - Sant Antoni - Eivissa




Vacances a les Pitiüses


No podeu imaginar quin mal de cap pot arribar a produir-me la visió de tanta carn, de tanta provocació febril estiuenca. No us diré ara que he triat malament el lloc on passar l’agost. No havia estat mai en aquest illot isolat i farcit de jovenalla. Però malgrat la gent potser s’estranya de veure’m tan pàl·lid, de fet, en aquest indret tothom és estrany, i la meva fesomia pot passar tranquil·lament desapercebuda, fins i tot, admirada, segons quins locals sovintegi. No sé si cal comentar-vos que faig la meva aparició al capvespre, just per la façana marítima del poble de Sant Antoni, on es reuneix tot el jovent que s’està de visita a l’illa, i en aquest lloc del litoral, tots venen a observar l’ocàs del dia, la victòria de la nit. La marxa triomfal de les tenebres brillants i rutilants, enfront d’aquella xafogosa i càlida bola flamígera del dia, que no sé com poden aguantar els mortals, ells i elles, la meva font d’inspiració... Bé, no exactament d’inspiració... però la meva font, sí. 

Arribada la nit, inicio la tria i el gaudi d’aquells cossos que s’arquegen al ritme de músiques eclèctiques, dansant al voltant d’artistes que actuen arran del mar, ara uns traient foc per la boca, ara d’altres fent jocs de mans. Sempre amb l’aire musical dels timbals i instruments de percussió diversos, marcant el ritme de les dansaires frenètiques i excitades, en una follia col·lectiva i compartida, exhibint cossos i salut de la que jo me’n beneficio tant bon punt puc arraconar-ne un d’aquells. Quan ja el tinc a punt, ens arrecerem a l’esplanada desagençada que hi ha en el centre de la vila, a tocar del mar, també. Un espai on no hi ha cases i on la foscor atrau a ànimes assedegades de noves experiències. És allí on els hi clavo els meus ullals i els xuclo la seva sang, la dolça metzina que em manté viu de ja fa tants segles... després, deixar-los caure al mar, és tan fàcil... L’aigua i els peixos m’ajuden a esborrar els senyals, i per un cop a la setmana que m’alimento, no aixeco sospites. 


És ara, quan aquest mal de cap tan gratificant m’atabala i em nodreix, quan tothom gaudeix de l’estiueig, fa festa i eixelebradament viu l’estiu, és justament ara quan treballo amb tota tranquil·litat: I ja friso per un hivern atrafegat fent forapistes al Pirineu; on diuen que hi ha sang més noble. I de tant en tant, alguna allau... amb desaparicions sense sospites.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Et volíem comentar que...