Dins d'un exercici, vaig crear aquest relat ple de frases fetes, tot començant pel propi títol. Un petit relat que qualsevol mare podria adreçar a la seva filla, per exemple.
De més verdes en maduren
Foto: Ferran d'Armengol - Un pomer camí de la Font de la Pola.
Qui dies passa, anys empeny, filla meva!
Si ja m’ho deia l’àvia, que matinava de veritat, però a ella poc que no l’havia ajudat cap déu, hagut o per haver. Però en aquells dies, tot i no poder-ne tirar cap tros a l’olla, sempre sabia com agafar el bou per les banyes i encertava a resoldre tots els ets i els uts dels envitricolls que la vida li posava pel davant, i a córrer cor que vols per anar a sopar, que a la taula d’en Bernat, qui no hi és, no és comptat. Bon ull tenia ella per repartir a moros i a cristians les quatre trumfes que cabien a l’olla. I ni una mosca es podia escoltar, ni cantar no ens deixaven un cop entaulats, que ens sortien amb allò que qui canta a la taula i xiula al llit, és parent del mal esperit. Jo, que de normal dormia com una soca, aquelles nits ho feia en un esglai. I per cert, el “xiula”, nosaltres el canviàvem per “pixa”. Coses de la canalla!
Això encara avui ho explica la mare, que va néixer als anys quaranta i havia viscut un altre món, tan diferent del de l’àvia, farta de nedar a contra corrent on tot es veia depenent quin fos el color dels vidres amb que ho miressis.
Després d’aquell xafarranxo de la guerra, ja ningú es veia amb cor de posar pals a les rodes, i es varen oblidar de nedar i guardar la roba, sabent que a boca tancada no hi entren mosques i sabent també que calladets estaven més bufons. I de tant escoltar la salmòdia aquella, acabes que t’adones que el més calent és a l’aigüera. Ho teníem més clar que l’aigua. Però bé! Això són figues d’un altre paner i que avui no vénen al cas, i a falta de bons, el meu pare era alcalde.
I parlant del pare, ell ja ho deia; pedra calenta, fora del ventre i tal dia en farà un any! Aquell sant baró, en acabat de sopar, sempre ens enviava de pet a dormir, tot dient-nos; nens! A la taula i al llit, al primer crit, que és tard i vol ploure.
I jo, que mirava al cel, i no hi veia cap núvol!
Però les coses de família ja ho tenen això, i que qui dies passa, anys empeny. Dissortadament, tot i haver estat previsors de cara al futur, per culpa del mansoi manaire, per poc no perdem bous i esquelles, i vist aital babel, penso amb tendresa que de més verdes han madurat.
Aquest cap de setmana no seré jo l'autor. Aquest cap de setmana sols vull referir-vos la presentació del llibre de poesia de l'amic Francesc Arnau; "L'espill de l'orb".
El proper diumenge, 15 d'agost el nostre amic i poeta, en Francesc Arnau i Chinchilla, presentarà el seu llibre "L'espill de l'orb" a Godella, València. No perdeu l'ocasió de sentir els seus versos, de parlar amb el poeta, de gaudir d'una vetllada de bona poesia.
No li cal, però passa per davant la meva taula del restaurant, dissimula i em mira de reüll, observa que sols hi ha un servei, que ningú em fa companyia, com les altres nits. Ella també està sola, dues taules més enllà.
Aquest mati quan estàvem a la platja m’hi he fixat, amb la seva mirada amagada per uns vidres negres, exhibint el seu cos bru, magnífic, caminant ara sí, ara també, fins la dutxa. Silueta excelsa que es va xopant de la fina pluja d’aigua, amarada la dolça pell, tan desitjable. I els meus porus s’estremien quan les seves mans feien córrer l’aigua fora del seu cos, tan delicada ella, però tan segura i amb aquell deix de timidesa que la fa tan atractiva, seductora. Voldria que aquelles mans foren les meves, li faria córrer l’aigua fins deixar-la eixuta del tot.
Quan camina fins el mar no puc apartar-ne els ulls, em cal anar fins on trenquen les ones. Allí observo com domina l’art de la natació, amb lleugeresa demostra el seu estil de sirena, ara fica un braç, ara l’altre, ara treu el cap, ara l’amaga. De sobte s’atura, alça el cap i sé que em cerca, quan ja m’ha vist descansa panxa enlaire, absorbint amb frescor els càlids raigs del sol. Jo observo amb cara fascinada i em deleixo per aprendre a nedar al seu costat.
Aquesta nit a la seva taula del menjador no s’asseu sola, amb ella hi ha un jove que ja havia observat rondant-la dies enrere. Dissimular mai ha estat el meu fort, la meva mirada ho diu tot. Ella riu, coqueteja amb ell, però de cua d’ull no em perd de vista. A ell se’l veu nerviós, és massa jove, ni es fixa en mi. Quan he acabat de sopar passo per la seva taula, li faig un senyal per què em segueixi, ella m’entén i amb la mirada em somriu, dissimulant un cop més, però no es mou del seu seient. Quan deixo el local escolto el seu riure encisador.
Al matí el noi li fa companyia, però per la tangible distància dels seus cossos, diria que el jove encara no ha tastat el llit d’ella, ni ella el d’ell. No han fet el següent pas. No em queda gaire marge d’acció, aquesta nit l’atacaré, amb astúcia... no fos que perdés el tren. Sé que ara també m’observa, el seu posat, malgrat el noi, és el mateix de tots els dies. La mateixa representació de tots els matins a la platja, ara amb un espectador ignorant de tot.
Torno on trenquen les ones, suaus avui, el mar és una catifa, crec que m’atreviria a seguir-la, però no ho faig, m’estic a la vora, deixant-me besar els peus per les ones insistents i alhora esperant que ella vulgui ser la meva mestra de natació.
Surt de l’aigua i s’atansa fins on m’estic jo, s’asseu al meu costat. —No saps nedar?— em diu suaument i càlida, —Si vols te n’ensenyo.— La meva torbació és evident, me la miro descaradament quan ella s’afluixa els sostenidors del bikini i li roden fins el ventre, s’estira mentre es pentina la seva rossa cabellera amb els seus llargs dits de princesa. Em mira i somriu, s’incorpora i recolza les seves mans a l’arena fent tibar el cos enrere. —T’agraden els meus pits?— no puc badar boca i se’m nota. —Si no ens afanyem, el potiner que dorm a la gandula del costat de la meva els tastarà abans que tu.
Un garbuix de pensaments lluiten per obtenir el principal criteri dels meus actes, i un d’ells és llançar-me allí mateix a sobre d’ella i omplir-li el cos de petons i llepar-li la sal que el mar li ha enganxat amb tant de tacte i senderi, però no puc, massa gent mirant-nos, tot en dos segons, el temps just de posar-me les mans a l’esquena, descordar-me i deixar caure els meus sostenidors per demanar-li...
—Què en penses tu dels meus?
Somriu mentre els admira amb un deix d’aprovació.
—Ara podria ensenyar-te a nedar, i al vespre en podem seguir parlant.
Fa dos dies que va marxar, i ara camino soliu pels carrers del barri vell en aquest matí de pluja suau. Últimes hores d’un temporal que sembla haver captat el neguit que em corseca; el primer dia d’una trista vida en solitari. Ella era un món ple de curiositat, encarant l’amor com un joc, estimant-nos i sabent-nos estimats. Vull creure que sempre hem viscut feliços.
Érem dos cadells quan ens varem comprometre, uns adolescents que jugaven a ser adults, i que varen tenir dues filles quan encara no eren res més que dos projectes de persona. Tants cops m’he demanat, aquestes últimes hores, quina havia estat l’estranya raó que ens ha unit tants anys. Rèiem entre nosaltres, quan els amics ens parlaven de la rutina de l’amor; no ho enteníem. Sempre havíem dit que sabríem viure separats, però que per això mateix, no podíem viure lluny l’un de l’altre.
I ara, trepitjant tolls pels carrers estrets i bruts d’aquesta gran ciutat, d’aquest barri vell, me n’adono que sense ella, estic certament sol. No poso cap fita als passos, observo encuriosit la paral·lela forma del destí que he emprès. Mai li havíem marcat cap rumb a la vida. La nostra experiència la conduíem com ho faríem en la travessia d’un vaixell expert, navegant per un mar tranquil; el timoner era ella i l’horitzó el seguíem plegats cada capvespre, vivint cada ocàs com un únic espectacle meravellós que la natura ens regala. Dirigit per aquests pensaments del vaixell errant, m’he topat amb l’ombra de l’estàtua de Colom i he marxat fins la passarel·la que em mena allí on l’oci és una festa, ara l’espai és tot buit, un no lloc desolat en mig del port, un altre desert no vital aquest, però envoltat d’aigua també. Les passes erràtiques d’un caminar isolat em duen de cap a la Barceloneta, m’aturo en una xurreria que recordo de quan era jove, m’enduc dos-cents grams amb sucre i una mica més enllà compro el diari. El vagareig em condueix fins la platja, que imaginava buida, com el territori estèril d’un hivern que va morint dia a dia. Però quan hi arribo em sorprenc, hi ha força gent per l’hora, encara no són les vuit. Corrent a pas lleuger fins les dutxes d’aigua freda hi arriba un home gran, de pell arrugada pel sol; sortia de l’aigua i se’l veu feliç. Passo pel seu costat, em somriu i em saluda. —Fes un bany, jove! —em convida, i em fa gràcia que em digui jove. Li somric, però no bado boca. Faig algunes passes més i m’assec sota un grup de palmeres, des d’allí observo el mar i escolto el seu cant, la seva remor esmorteïda, constant, i em retorna el seu record, amarg i gustós, ple d’històries mai explicades, com secrets d’alcova. Sé que no tornarà, i tot el pes de la gran ciutat se’m fa feixuc, si no fos pel mar... què hi faig aquí?
Escolto passes que trepitgen la sorra i s’atansen al reducte de les palmeres. Una dona s’asseu al meu costat en silenci, em premi un genoll, i resta callada. Em demano com m’ha trobat, però veig que és evident que m’ha estat seguint des de casa. Li ofereixo el diari, que defuig, i li passo la bossa dels xurros, encara en queda algun i n’agafa. Sense ni mirar-la, li reconec el posat en la callada companyia, és la meva filla gran, no m’ha calgut mirar-li als ulls, no vull mostrar-li la vermellor dels meus.
Estenc el diari, a la portada hi ha una foto, no gaire gran, de la seva mare. En el peu d’imatge comenten que encara no li han trobat el cos, però no trigaran. Tots sabem que poden passar mesos. Cerco a les pàgines de l’interior, parlen del tràgic accident del catamarà de l’escola de vela, i de la desaparició dels dos cossos que hi navegaven. Ells no ho diuen, però no va ser cap accident, era una monitora experta, ella sabia que hi havia avís de temporal, ningú no hauria d’haver sortit. L’altre persona, encara no saben qui és.
Nosaltres sí.
—Ella t’estimava pare, ho saps,— em diu la dolça veu que em fa companyia, mentre reposa el cap a la meva espatlla. Té el mateix posat que la mare, li puc reconèixer de quan en tenia vint-i-cinc, com ara ella. Em demana que marxi amb ells al poble, la família m’està esperant, els meus nets... que allí també hi ha mar, que el tindré més a la vora, i m’hi podré estar tanta estona com el meu cos necessiti.
Pacient, espera una resposta. El cap encara reposa a la meva espatlla, observant-me de reüll, en silenci.
La feixuga ombra de la metròpoli m’ha colpit, l’estúpida ceguesa m’ha amagat la realitat. He fet via tants anys amb la Selma al costat, fent-me companyia, en tot moment, sempre dolça. L’afamat artista plàstic, creador de vitals realitats mortes, no parava esment en els desitjos de la companya, anhels que havia oblidat, aparcat, per centrar-me millor en el destí que jo volia per a mi, sense pensar què era el que ella volia. El seu amor era el meu bàlsam.
Ens hem aixecat, lents, primer la filla, alta i esvelta, com si fos l’espill real d’un passat que em va enamorar. Ara sí que li he mirat els ulls, també rogencs com els meus; —Era la mare,— li he dit, i de fet, m’ho estava dient a mi mateix. Ens hem mirat i ens ho hem repetit un cop més sense obrir la boca. —Saps com t’estimava —em diu la meva filla—, malgrat la seva... volia dir traïció... però no, ella no podria haver viscut amb aquella culpa, el remordiment l’hauria perseguit... ho va començar com una experiència, i ell en va voler més...— No la deixo continuar, li poso un dit alçat, altiu, davant dels llavis.
Retinc a la memòria les últimes hores d’aquell vespre que amenaçava pluja, abans del postrem adéu. Aquella nit viurà desada dins del meu cor, no em cal compartir-la amb ningú, sols nosaltres sabíem de la nostra veritat i vivíem amb ella en plenitud.
L’espurna d’un somriure s’ha desvetllat en els nostres llavis ferms. No serà un final, serà un recomençar. Des que la Selma va entrar a la meva vida, tots els dies han estat sempre un inici, avui no serà diferent, ella mai no ho hauria volgut. Abraço la filla, la vull sentir, carn de la meva carn, la sang que compartim ens apropa. Li atanso els llavis a l’orella, li xiuxiuejo que tornaré al poble. Ara, la ciutat està buida per a mi. Ara, quan la persona que hi falta, la fa més solitària que mai.
Noia Maia en un poblat de Guatemala a tocar de la frontera amb Honduras.
Fotografia: Ferran d'Armengol.
La màscara de jade
Els primers rajos de sol s’escolen entre els joncs de la cabana a la vora del riu. El rugit del jaguar calla l’enrenou selvàtic dels papagais i dels micos; vol descansar d’una llarga nit. A l’aguait del seu clam, la jove (1)Icok’ij somriu observant el son plàcid del guerrer blanc amb qui ha compartit el llit, en una nova nit de plaer. Ella sent els canvis que el cos experimenta ja. Se sap escollida pels esperits que el jaguar governa, com també del seu pare, el gran (2)tatich, Chan-Kakà. Li té encomanada una tasca amb el déu blanc, el seu amant.
Calia parlar-l’hi de l'ultratge sofert per la seva vila; la màscara de jade estava en mans dels traïdors (3)Xiibkaan. Si no els era retornada, seria ella la joia destinada a desaparèixer dins les fredes aigües del (4)ts’ono’ot dels rituals.
Sense la màscara d’ulls de jade blau, el futur no era gaire engrescador pels seus.
Calia confiar en aquells guerrers vellutats i brillants; amb aquelles cuirasses reflectien aital gavadal de llum al sol, que feria mirar-los.
Plorava la princesa quan ell es va despertar?
—Què tens? —demanava en un somriure.
—Tu... —no alçava els ulls, ella.
—M’hauràs de dir què t’he fet.
—...pots ajudar-nos, pots fer que la nostra pena sia joia.
—Jugues amb les paraules?
—No domino gaire la vostra llengua, potser ho he fet...
—Ets molt llesta, estel meu.
—Sols vull ser la teva fidel serventa, —deia tancant els ulls i prement-li les mans.
—Després de les nostres nits, el teu pudor no és necessari, digues qui cal castigar, i et durem el seu cap en una cistella.
—No cal matar ningú, amor meu, sols vull recuperar els ulls del meu avi.
La cara del soldat va mostrar contrarietat, no entenia què volia dir, però sentia tanta estima per aquella fascinant deessa indígena, que procurava fer realitat qualsevol dels seus desigs.
Ella va narrar-li els fets luctuosos causats per l’aldea veïna durant la festa dels dies foscos, cinc dies en els que ningú surt de casa, a finals de l'hivern. El poblat proper havia omès les tradicions, i en un descuit s’endugueren la joia més preuada pel poble dels seus, una màscara de jade, que havia estat del l'avi. Ara, ja finalitzada la primavera, aquella tribu veïna havien decidit abandonar la terra que ocupaven, per cercar-ne d'altres més fèrtils.
—Sense l’ajut dels déus per recuperar la màscara, serem un poble cec —deia la noia.
—Dónem tres nits, i tindràs els teus ulls. I jo, tornaré a tenir els teus.
—El meu present serà de vida i amor. Et faré feliç, te’n faig promesa.
L’home va somriure escoltant les darreres paraules de la noia. Va reunir la tropa aquell matí i en dos dies va complir la paraula donada. El pare de la noia havia recuperat la màscara, la joia de la família.
El jove oficial, anhelant complaure aquella gent salvatge, va creure adient tornar amb tres esclaus dels Xiibkaan, per acomplir rituals de purificació. Però magnànim, el gran Chan-Kakà els va perdonar la vida... deixant-los a la selva, ja farien per retrobar-se amb els seus.
Mai hi arribaren, el selvàtic jaguar va saber com aprofitar aquella rara turpitud.
Notes al marge +++++++++++ (1) Estel de la nit (2)Cacic (3)Boca de serp (4)Cenote. Pou d’aigua on celebraven rituals sagrats.
Detall del relleu d’un jaguar en una paret de l’esplanada dels sacrificis, de Chichen Itzà. Yucatan-Mèxic. Fotografia: Ferran d'Armengol.
Aquest cap de setmana farem un viatge al passat, imaginari, d'una terra que no va ser ben aprofitada pels seus conqueridors. Tenien moltes coses per oferir-los, però la ceguesa sols va saber veure com lluïen les seves joies, no els seus secrets, que varen cremar. Per sort, alguna cosa ens ha arribat, en forma de beuratge màgic i sensual, tant com gustós: "La xocolata".
Etern plaer
Una eternitat mai podria haver estat tan curta; ni un plaer tan ben assaborit. Icok’ij —filla de Chen-Kakà el noble cabdill,— coneixia amb escreix els efectes d’aquell beuratge, sempre que la barreja fos la correcta; i l’aigua, del riu que passava a tocar de la seva ciutat estat. No era difícil aconseguir el “chukwa’” sagrat si tenies amics entre els sacerdots.
Convenia realitzar la cerimònia en els dies que l’estel del capvespre reposa a l’ inframón, quan el déu venjatiu que hi habita descansa i no surt de cacera. Res podia fallar-los als amants, que havien assolit amb èxit transportar-se fins les portes deXibalba — el paradís on regna Quetzalcóatl, el que ha de tornar—.
Somreia despreocupada la jove; en el seu pit es mostrava l’èxtasi, agitat i cofoi. El seu company, un home de pell blanca i barba abundant, roncava amb estrèpit.
A aquells déus també els calia dormir, i fornicar. No eren tan poderosos, i saber que ella n'era el seu afrodisíac, la feia feliç.
.-.-.-.-.-.-.-.-.
La suor li xopava tot el cos. Maleïa aquella calor asfixiant de la selva que afegia més pes al propi de l’armadura de campanya. Va ser fàcil trobar els senyals, d’entre el brancatge, que el guiaren fins el destí; una cabana a tocar del riu on l’esperava la seva amant furtiva, una bellesa indígena que aquell vespre es prendria. I ell, en Fermin d’Alcandora i Honrosa, seria el primer en tastar el fruit ofert per la filla del cabdill Chen-Kakà. Ell, un gran entre els grans cavallers de Castella, en tenia el dret. Icok’ij l’esperava asseguda en una roca a tocar de l’aigua. Duia una senzilla túnica de color os, cenyida a la cintura per una estreta pell de jaguar. En veure Fermin, va alçar-se, frisant per l’encontre amb el soldat. Ella duia un vol fumejant a les mans. Quan s’estaven a tocar, va fer-ne un glop, que va dibuixar-li unes ratlles fosques al voltant dels llavis; va oferir aquella delícia al jove oficial, tot llepant-se amb plaer.
—Beu-ne, en diuen xocolata, és bona, però vigila, encara crema, fes-ho a poc a poc, com ho faràs amb mi. Dins d’aquest recipient hi ha la meva “óol”, l’ànima; deixa-l'hi la teva també.
En va prendre, lent primer, més golafre després. Era bona aquella beguda de textura espessa, gust amarg, amb un punt de dolçor i d’agradable aroma. Va observar de cua d’ull com la noia s’havia desfet de la túnica i entrava al riu, nua. De dins el convidava a seguir-la.
—Si vols tastar altres fruits del país... hauràs de seguir-me.
L’home sabia que estava ficat en un atzucac, gustós però, i mentre entrava dins la calma aigua, nu, un foc el cremava per dins; deutor del desig per tenir aquella dona.
No dubtava que en altres circumstàncies, el seu orgull no hauria permès un joc similar, però la veia somriure,
i amb aquell regust dins la seva gola, sentia un neguit que ratllava el deliri.
Fotos fetes a Guatemala l'any 1996, per Ferran d'Armengol (cc)
Jaume Piquet a ca la cantireta
-
L'atzar (mentida, lo whatsapp i els amics comuns 😊) ha fet que conegui
personalment aquest homenàs, el Jaume Piquet i Alcázar, psicòleg i
escriptor...
les meves fibres són inquietes
-
Isòvol. Fotografia: Empar Sáez
les meves fibres són inquietes
altres cossos voldrien habitar
carns més febles sucs més dolços de filtrar
ràbia coven el...
Primer Premi Cryptshow + Catarsi. Els finalistes
-
Xavier Fenosa, Mariló Àlvarez, Eulàlia Pagès i Josep Maria Prió, finalistes
del primer Premi Literari Cryptshow + SCCFF Cinc relats opten al primer
premi l...
La Casa Groga
-
«La Casa Groga» (Vincent Van Gogh – 1888) Què us suggereix aquesta pintura?
Què ha suggerit a... (11 propostes) Chica Artur Nuria de Espinosa
Barbollaire J...
El Papa actúa en Madrid y Barcelona
-
Uno debe sentirse honrado por la visita del Papa. O seguir con sus cosas,
en un acto de fe. Es cierto que, en los conflictos de Irán, Palestina o
Ucrania...
Ristretto
-
Està dempeus a la barra. Ha demanat un ristretto i observa com el mosso
potineja el cafè sense cap mena de respecte. Li planta la tassa al davant
dels m...
Indiana Jones a la recerca de l'amor veritable.
-
En aquest blog ja havíem parlat un cop d'Indiana Jones i la Darrera Croada
(sens dubte la millor pel·lícula de la trilogia. Sí: trilogia). Recentment
em...
MORIR (Un microrelat de Núria Martí Constans)
-
Només d’entrar a casa, el pare t’engega el discurs de sempre. Que ja resa,
ell, però que allà dalt no li fan cas. Que és massa vell, que no hi fa res
en ...
“El camí d’Ainesderion”, de Carles Vilar
-
A la fi ha arribat. Dos anys després de la publicació de la primera part de
la trilogia de fantasia èpica de l’escriptor Carles Vilar, *La pedra de la
l...
Últimes opcions
-
Després de la discussió, ella ix per la porta i baixa corrent l'escala de
l'edifici. Ell la segueix, s'atura a la barana i observa com s'allunya.
Ella e...
El qüestionari: David Gómez Simó
-
David Gómez Simó va col·laborar amb Inèdits el juliol de 2017, en el número
12 de la revista, amb la publicació del conte Història de M. Més
recentment, el...
Jungle Nest
-
Assistir Jungle Nest 720p Dublado/Legendado Online Jungle Nest conta a
história de Julio, um jovem aventureiro de 17 anos que depois de muito
tempo sem v...
> "Visions del Purgatori" a Ràdio 4
-
Dimarts passat, el programa Territori Clandestí de Ràdio 4, presentat per
Consol Sàenz i Irene Desumbila ens va convidar a presentar Visions del
purgatori,...
Màrius Sampere en el record
-
*Com tots els grans autors, Màrius Sampere es desmarca de l'ortodòxia i
trenca amb la tradició per arribar a la singularitat. Diu que la poesia ha
de ser ...
PER DIGNITAT, LA LLIBERTAT
-
Enfront els esdeveniments que s'estan succeint els darrers dies, i que
amenacen en repetir-se i agreujar-se, els Setze Petges ens solidaritzem amb
les f...
BESTIARI (Edicions SECC) 2017
-
Què dir-vos d'aquest llibre? Doncs que fan falta més editorials que
mostrin interès pel fabulari català. I no sols això, sinó que per tota la
literatura f...
Aquella vella sensació
-
El director es desplaça mentre tot de pensaments funestos se li
arremolinen dins del cervell. Quan el conserge l'ha fet sortir de classe,
ja ha intuït els...
Finalistes al premi Ictineu 2016
-
Aquests són els finalistes, per ordre alfabètic, dels Premi Ictineu 2016
per a cada categoria. En el cas de millor novel·la traduïda i millor conte
en cata...
La màgia de les lletres es trasllada!
-
La màgia de les lletres és trasllada a la següent
adreça: https://lamagiadeleslletres.wordpress.com
Disculpeu les molèsties.
Ritmo cardíaco
-
Siempre quise sentir el aleteo de las alas de una mariposa dentro del
estómago. O de varias. Pero nunca llegué a notarlo. Ni tan solo el de una
mosca. N...
#C14W: Barcelona està morta
-
Barcelona està morta. I té gana.
El colom picoteja l'ull del gos que remena la cua, indiferent. Ella camina
lentament, no pot córrer, però té gana, molta g...
google-site-verification: googleebb06c6090a4a099.html. Amb la tecnologia de Blogger.
sobre les galetes
Ús de Galetes
El lloc web del prestador pot utilitzar galetes (petits arxius de text que el servidor envia a l'ordinador de qui accedeix a la pàgina). Es tracta d'una tècnica usada de manera habitual a Internet per dur a terme determinades funcions que són considerades imprescindibles per al correcte funcionament i visualització del lloc. Les galetes utilitzades en el lloc web tenen, en tot cas, caràcter temporal amb l'única finalitat de fer més eficaç la seva transmissió ulterior i desapareixen en acabar la sessió de l'usuari. En cap cas s'utilitzaran les galetes per recollir informació de caràcter personal.
Des del lloc web del client és possible que es redirigeixi a continguts de tercers llocs web. Atès que el prestador no pot controlar sempre els continguts introduïts pels tercers en els seus llocs web, aquest no assumeix cap tipus de responsabilitat respecte a aquests continguts. En tot cas, el prestador es compromet a la retirada immediata de qualsevol contingut que pogués contravenir la legislació nacional o internacional, la moral o l'ordre públic, procedint a la retirada immediata de la redirecció a aquest lloc web, posant en coneixement de les autoritats competents el contingut en qüestió.
