Foto: Entre Kebili i Matmata, a Tunisia (Ferran d'Armengol)
Eros d’arena
És ara quan, enfilats
en les nostres victòries mundanes,
encertem a reviure l’instant precís
de la marea alta dels nostres sentits,
en la plenitud d’una allau de sensacions
que mai més moriran.
Com la més bonica de les nits
que ens tocarà viure,
com el més lluminós capvespre de passió
radiant espurna d’un univers fèrtil,
etern en la seva bellesa
amat en el seu si més subtil
No moriran els estels
quan la més forta llum del dia els amagui
i sabrem que, tot i no ser
aquell, l’astre més gran,
ens és la vital ànima clara,
donadora de vida,
com és la vida, qui ens ha dut l’amor
bell en què vivim.
Arrebossats eros d’arena fina
de la platja on la felicitat compartim,
porta d’un mar infinit,
farcit de misterioses fondàries, amagades,
que jugaran amb els colors
(i les olors)
per desvetllar-nos de la seva foscor.
Un mar
ple de la llum diàfana
on a les illes
raurà, el desig del nostre descans.
Com jo, tu somrius,
altra cosa, no podem fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Et volíem comentar que...