Rònegues Calendes
Faig passes inestables
per les estances del teu interregne,
a voltes em trobo fora la cambra,
on tot són sorolls i colors,
però m’hi sento tan sol
com un vaixell ancorat
enmig d’un desert farcit
d’erràtics i atabaladors silencis.
No puc, ni vull, sentir-me
atemorit per la teva presència, brutal i feridora
nocturna imatge d’un avern colpidor,
caldrà que després del crit, sols em retorni l’oblit.
No vull, ni puc, abocar cap llàgrima
en els camins aprensius que hem... somiat potser?
Visc arraulit a la freda paret del deliri.
I si ho cerco dins la memòria
albiro que han estat escadussers segons,
l’abstracció dels crits que no puc oblidar,
respirant el fat neguitós
dels qui a l’ignot has enjovat.
He caminat per les brases del teu infern
revivint incomptables i rònegues calendes.
Aclaparat pel caliu ardent, en l’absència
i el record, del teu gel ignorant.
Ferran d'Armengol
Novembre 2008
foto: El sol darrere la cortina
Ferran d'Armengol
Molta més poesia, seguint aquest enllaç, i seguint els altres enllaços
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Et volíem comentar que...