El fill del Pere, i la lloba

No tinc costum de fer parlar a les bèsties, però hi ha cops en que la justícia m'obliga a intervenir els meus pensaments i fer-los parlar, avui en boca d'una lloba.
Feu-ne la lectura que us sembli més adient, però sols n'hi ha una.

Torrent del Puig de les Àligues, camí de bosc de llops. Fotografia: Ferran d'Armengol

El fill del Pere, i la lloba

Estic encerclada i amb poques eixides possibles. M’heu estat encalçant tota la nit i estic cansada. No us entenc, jo sols he fet allò que l’instint m’ha dictat. No puc valorar que fos just o no, els menuts tenen gana, he vist una presa i he anat a cercar-la. Que fos el fill del Pere, el pastor del poble, no em feia ni més llàstima ni menys, i no crec que sigui important qui és la víctima. Tenim gana i llestos.

Justícia poètica, a la fi!

No entenc aquesta judicatura que obliga l’home a brandar armes contra la natura d’un ésser germà. Quantificar sols per una banda quina ha de ser la resposta davant d’una escomesa dels de la meva espècie a la vostra, no fa justa la mesura. He vist que tanqueu en gàbies a altres criatures, i les exposeu com si foren trofeus, o titelles de fira. I altres bèsties dòcils acaben a la taula dels vostres banquets, com aliment. Jo faig quelcom semblant, potser, però als meus no ens cal tancar-vos. Vosaltres volteu feliços i lliures, fins que ens trobem i aquell dia la llopada té fam.

No em sembla just.

En acabat, en el cul d’un congost per on no puc grimpar, us sento arribar. Sou tan sorollosos! Ja fa estona que he deixat anar pel camí aquell cos inert, aquell qui va ser el fill del pastor, l’àpat dels meus cadells, que tampoc no menjaran avui, ni jo ho faré mai més. No trigueu a tenir-me a tret d’escopeta, i no hi ha demora a escoltar-se la fresa sorda i seca d’un tir a curta distància. No és suficient proximitat per a poder defensar-me. En aquesta hora, m’heu vençut.

M’encomano als llobatons, quan sento el càlid regueró de sang escolar-se’m pit avall. Penjareu el meu cap en una paret a la vora d’una llar de foc? Que trist. Faig un últim udol, poc abans d’acabar dessagnada. La sentència s’ha dictat sense un judici equitatiu, i en un últim alè de consciència, em demano; aquesta és la vostra justícia?

(Podeu escoltar el relat en veu alta en aquest enllaç)


Ferran d'Armengol

Terrassa, desembre 2017 

Tot plegat m'ha dut a recordar una una cançó que vaig escoltar una nit de l'estiu passat, tot gaudint dels estels, al músic Roger Subirana, "the wolf song". 
Esper que us agradi.