L'ESPERIT BOSCÀ

Aquesta és l'imatge d'un bosc, que malviu entre les Planes d'Hostoles i Sant Feliu de Pallerols. Podria ser qualsevol altre, però és aquest el de la fotografia. Encara queda natura, lleugerament malmesa per la degradació de l'home. Encara hi ha arbreda i amb ella s'omple el bosc, travessat per un riu, el Brugent, curull gràcies a les darreres pluges que ens han visitat amb una certa insistència. Això ha omplert de vida i esperança als seus habitants. I jo em demano, qui vigila el bosc? Qui deixa tota aquella brossa que no es degradarà mai? He assolit que no quedés reflectida en cap imatge, la feina ha estat meva. Si fos per nosaltres, els humans, no en quedaria ni el riu. 

Caminant entre gorgues i senders vorejant un riu crescut, he sentit la presència de l'esperit boscà, malferit, reclamant justícia a les sordes oïdes dels vilatans. I poca cosa més poden fer els esperits boscans, com no sigui que un altaveu humà, finalment, els escolti i en transmeti el seu missatge.

Llegiu.

El Riu Brugent baixava ple i un esquirol saltava de branca en branca. Encara hi ha vida!

L’esperit boscà

Bon dia, llenyataires! 

Sé que no em veieu, però sabeu que habito dins l’ànima dels arbres del bosc. La vigilància que us faig no és en va. Observo com trieu aquells arbres que us inspira l’ànim de l’esperit boscà. No em féssiu enfadar, que no cal. Prou que sóc raonable.

Malgrat que no podeu veure’m, heu vingut altres anys i coneixeu les condicions, el ritual. De res serveix voler espantar-me, ni a mi, ni als meus boscans amics i amigues. Taleu allò que us he proposat, i deixeu en pau allò que ja sabeu. És llei vital que els grans deixin espai als menuts que volen créixer. I no viuré de dispenses, la vostra tasca és important, sou una baula pràctica per fer créixer la boscúria. I jo sóc la molsosa, la guaridora de l’arbreda, la que us vigila.

No us cal fer xivarri. Sols fer-me feliç.

Ferran d'Armengol

Maig 2018

El fill del Pere, i la lloba

No tinc costum de fer parlar a les bèsties, però hi ha cops en que la justícia m'obliga a intervenir els meus pensaments i fer-los parlar, avui en boca d'una lloba.
Feu-ne la lectura que us sembli més adient, però sols n'hi ha una.

Torrent del Puig de les Àligues, camí de bosc de llops. Fotografia: Ferran d'Armengol

El fill del Pere, i la lloba

Estic encerclada i amb poques eixides possibles. M’heu estat encalçant tota la nit i estic cansada. No us entenc, jo sols he fet allò que l’instint m’ha dictat. No puc valorar que fos just o no, els menuts tenen gana, he vist una presa i he anat a cercar-la. Que fos el fill del Pere, el pastor del poble, no em feia ni més llàstima ni menys, i no crec que sigui important qui és la víctima. Tenim gana i llestos.

Justícia poètica, a la fi!

No entenc aquesta judicatura que obliga l’home a brandar armes contra la natura d’un ésser germà. Quantificar sols per una banda quina ha de ser la resposta davant d’una escomesa dels de la meva espècie a la vostra, no fa justa la mesura. He vist que tanqueu en gàbies a altres criatures, i les exposeu com si foren trofeus, o titelles de fira. I altres bèsties dòcils acaben a la taula dels vostres banquets, com aliment. Jo faig quelcom semblant, potser, però als meus no ens cal tancar-vos. Vosaltres volteu feliços i lliures, fins que ens trobem i aquell dia la llopada té fam.

No em sembla just.

En acabat, en el cul d’un congost per on no puc grimpar, us sento arribar. Sou tan sorollosos! Ja fa estona que he deixat anar pel camí aquell cos inert, aquell qui va ser el fill del pastor, l’àpat dels meus cadells, que tampoc no menjaran avui, ni jo ho faré mai més. No trigueu a tenir-me a tret d’escopeta, i no hi ha demora a escoltar-se la fresa sorda i seca d’un tir a curta distància. No és suficient proximitat per a poder defensar-me. En aquesta hora, m’heu vençut.

M’encomano als llobatons, quan sento el càlid regueró de sang escolar-se’m pit avall. Penjareu el meu cap en una paret a la vora d’una llar de foc? Que trist. Faig un últim udol, poc abans d’acabar dessagnada. La sentència s’ha dictat sense un judici equitatiu, i en un últim alè de consciència, em demano; aquesta és la vostra justícia?

(Podeu escoltar el relat en veu alta en aquest enllaç)


Ferran d'Armengol

Terrassa, desembre 2017 

Tot plegat m'ha dut a recordar una una cançó que vaig escoltar una nit de l'estiu passat, tot gaudint dels estels, al músic Roger Subirana, "the wolf song". 
Esper que us agradi.

SANT JORDI, UN ALTRE ANY

Tornem a ser-hi, un any més, a la data festívola del llibre i la rosa. Un altre any, i un altre Sant Jordi.

Aquest cop tinc un solitari relat en un llibre de monstres, espanta-criatures nostrades extretes de la mitologia catalana; marracos, homes de neu, brívies, crespells, pesantes o el tamarro, fins a deu maneres diferents de fer-nos por.

El meu relat és "La cacera del tamarro", un esperit boscà que no està gaire ben definit i que s'amaga per comarques pirinenques de Lleida, principalment per la Noguera o els Pallars. Alguns l'han definit com una mustela, una llúdriga dels rius, un animal que om diria és inofensiva, i amb qui solen fer quintades als més babaus de la comarca. Però no us en parlaré del meu relat. Ara no.

Ara toca dir-vos on em podreu trobar aquest Sant Jordi, que com ja va sent costum, voltaré per Barcelona, així que si algú em vol trobar, aquí us deixo els meus horaris.

De 9 a 12 hores 
Parada de l'ARC (Associació de Relataires en Català) 
Rambla de Catalunya 6

De 13 a 14 hores 
Llibreria "La Font de Mimir" 
Carrer de Costa i Cuxart, 5 BCN
Barri de Torre Llobeta i Vilapicina 

De 16 a 17 hores
Llibreria "Gigamesh" 
Carrer de Bailen, 8 BCN 
Eixample - Arc de Triomf 

De 17 a 19 hores
Parada CHRONOS, amb Hermenaute / OrcinyPress / EdicionsSECC i Llibreria Chronos
Passeig de Sant Joan, 1 
Eixample - Arc de Triomf

Imatge publicitària de la parada de Chronos

Si tot va bé, com ha de ser, a última hora miraré d'estar una estona, un altre cop, a la parada dels relataires, amb la gent de l'ARC, on he començat la jornada.

I si no ens podem veure, per mil raons que poden passar, gaudiu d'una jornada meravellosa, entre llibres i flors!

Us deixo amb la portada del llibre antologia de relats, el "Monstruari"  d'Edicions SECC.

Ferran d'Armengol

Terrassa, abril 2018 / Sant Jordi

LES GOLFES DE CA L'ÀVIA

Intentaré, aquest any, penjar cada més un relat que em faci peça. Sempre m'han agradat els balancins, o gronxadors. Diria que a casa en teníem un, ja fa molts anys, una mica trencat potser, que feia servir l'àvia. I d'aquestes golfes de la memòria, he tret aquest relat.

Per tancar febrer, aquest relat costumista d'un final de cicle vital i un balancí, o gronxador, que tot ho veu, que tot ho viu.

Espero que us agradi.

El balancí de les golfes / Fotografia i retocs Ferran d'Armengol

Les golfes de ca l’àvia

Sempre m’havia fet impressió pujar aquell tram estret de les escales. Estava pintat de blanc, però els anys de deixadesa no mostraven ja el color original. Una pàtina crua impregnava les parets, i la minsa barana de fusta no oferia cap seguretat, si t’hi agafaves. I per si no fos prou poc agradós el seu accés, l’alçada dels graons era excessiva, en comparació amb els altres trams d’escala que tenia la resta del casalot.

Una porta negra, tancada i barrada, et convidava, en última instància, a tornar enrere, malgrat que hagueres arribat tan lluny. Però el desànim no era cap eina perquè una ment inquieta pogués comprendre’n el sentit. Amb la mà en el pany de la porta, vaig sentir un aire fresc llepant-me els peus mig descalços. Sols duia les xancletes d’anar a la piscina, i el pantaló curt que no arribava als genolls.

Va grinyolar la porta, que no havia mostrat cap resistència a ser oberta de bat a bat. No sabia què m’esperava, però em va sorprendre que cap impediment barrés l’accés a aquell món amagat. Enllà de les alçades del casalot vell del poble dels avis, on passava els estius d’aleshores feia sis anys, tants, que ni recordava els primers dies de descobertes, a la granja farcida d’animals que sols veia en aquell poble. Era el primer cop que anava tan lluny sense vigilància dels inseparables progenitors, ni dels avis o germans més grans. Tots plegats una colla de xafa-guitarres, sense ni el més mínim instint de descoberta.

El grinyol devia haver cridat l’atenció de l’àvia, ja que encara no havia fet tres passes dins d’aquella cambra ventilada i fosca, que ja la tenia trepitjant-me els talons.

L’àvia era tot amor. Va treure un llençol de sobre d’una engronsadora de vímet i fusta, la paraula me la va dir ella, jo no coneixia aquella cadira de potes allargades i corbades que et feien anar endavant i enrere quan t’hi asseies.

Va seure ella i va agafar-me per posar-me sobre de les cames, ens vàrem gronxar una estona mentre em cantava una cançó, i així ens vàrem quedar, fins que ella es va aturar.

Varen passar uns minuts, en els que jo em vaig adormir, recolzant-me en el seu pit. I va ser la meva mare qui em va despertar i va recollir-me en braços, tot demanant-me què fèiem allí els dos sols. Va mirar-se l’àvia, no li va respondre, seguia adormida.

Vaig veure que la mare deixava anar una llàgrima i vaig notar que m’estrenyia amb més força. Aquell va ser l’últim cop que vaig escoltar la veu de l’àvia.

I vuitanta estius després, avui, he pujat un cop més a les golfes. Feia dies que no hi venia. Fa temps que vaig deixar de pujar al meu arranjat estudi de treball, ja no té res a veure amb aquell lloc ombrívol. Els anys em varen obligar a posar-hi un petit ascensor, l’edat no perdona. M’he assegut en l’engronsador i he deixat badar els ulls finestra enllà. Mai no l’he volgut llençar, aquest vell seient, i tot gronxant-me, he acabat aclucant els ulls. No visc sol, però no tinc néts a qui cantussejar res, i tant se val ara com he viscut. L’important és que ben aviat tornaré a escoltar a l’àvia.

Ferran d'Armengol

Terrassa, febrer 2018 

En aquest enllaç hi trobaràs tots els altres relats del repte de la pàgina de relats en català