DIVENDRES TRETZE I LA LEGÍTIMA DEFENSA FAMILIAR

Avui canvio el nostre imaginari autòcton, pel dels nord americans. Espero m'ho sabreu permetre, com una llicència que m'hauré de fer perdonar.

 

Grafiti de Barcelona - Fotografia Ferran d'Armengol

Divendres tretze i la legítima defensa familiar

El malfollat bavós del cinquè primera, un legionari jubilat, m’ha fet cabrejar un cop més amb comentaris obscens quan pujàvem a l’ascensor. Normalment no li faig ni cas, però avui com que no he tingut un bon dia, he decidit que ja n’estava farta, i he pensat que tot es podia arreglar.

En arribar al pis, m'he calçat un davantal que em tapa de cap a peus i m’entaforo amb una màscara de l’oncle. Després poso en marxa l’amplificador de l’equip de música i busco un vinil adient que col·loco en el vell plat del pare. El pujo a un volum prou exagerat. Sona l’Smoke on the Water, dels Deep Purple.

No triga en comparèixer el plasta en el replà colpejant com un bèstia la porta d’entrada. Pel mirador, observo que el veí du la retallada i que la carrega tot empenyent com un histèric la porta. Greu error que, amb l’ajut dels genials rifs de la cançó, no permet al carcamal escoltar com engego la serra mecànica de l’oncle.

Terrassa, divendres tretze de gener de 2017

Ferran d'Armengol

SOBRE D'UN COR HUMIT

Un cop més, escric relats pel concurs ARC de micro relats a la Ràdio, on hi participo més per esport que per ganes de guanyar-lo, és com un repte personal que durant set mesos m'obligo a escriure relats vinculats a una idea, aquest anys són els medis de transport, i aquest mes de desembre tocava el tren.

Una lleixa d'hotel amb tren vell (fotografia: Ferran d'Armengol)

Sobre d’un cor humit

Plou defora del tren i fixo la vista en el vidre moll. Quan amb l’índex hi dibuixo un cor humit, el cap vola a records d’altres dies. De fa una eternitat.

Viatjava en un tren d’alta velocitat, veient ploure bots i barrals, metàfora idònia al sepeli d’una tieta excepcional. Ensomniada vaig dibuixar un cor en el vidre, asseguda en la confortable butaca del tren. Embadalida amb la pluja i absorta per la velocitat, el paisatge era un teló de fons mirant els reguerons d’aigua lliscar per la finestreta, amb el neguit d’arrapar-s’hi. De tant en tant, amb la cara enganxada al vidre, provava de capir el plany somort de les gotes perdudes.

L’Alacantí estava allí mateix, viatjant en un tren que, a tres-cents l’hora, gairebé volava arran del litoral Mediterrani. Abans però, a València, pujava una cosina que sortia als diaris i la tele, era famosa i n’ignorava el parentiu, fins just uns dies abans. Ella mateixa havia reservat els dos seients. Vaig saber que no faltava gaire per conèixer-la, quan es veié l’Horta Nord, o allò que en quedava. 

—Hola! —Una veu dolça es presentà, —sóc Orgai, tu ets la Txell? —va mirar el cor encara marcat en el vidre i el va resseguir en seure.

Era sabut que es dedicava a la moda i, sincerament, era tota una deessa. Però la imponent presència interior em va superar tantes expectatives, que ni tan sols el protocol familiar ho va resistir. En aquell curt trajecte, fins la conversa no oral ens va apropar més que no podríem haver imaginat. Tornant del funeral va traslladar-se a Girona, per viure juntes. Uns mesos després, ens casaven a París.

Passats més de seixanta anys, tornem a València. En l’últim desig d’Orgai, va demanar reposar l’eternitat a l’Horta dels ancestres. Ho acomplirem, després d’haver recorregut la vida en parella, com amants, com mares i amigues. I avui refaig el trajecte amb la nostra filla gran. Mira el cor dibuixat i resseguint-lo somriu, en sap el motiu. 

Embadalides, mirem les gotes de pluja lliscant pel vidre fred.

Ferran d'Armengol

Terrassa, desembre 2016

Bon any família!

Fotografia Empar Saez

 

LA VEU DELS ARBRES (2004) - LA TRIBUNA DE GUIMERA

Avui us enllaço a una troballa que creia perduda dels meus relats amb tema fantàstic penjats a la xarxa. És també el primer relat que vaig publicar en paper, en el llibre homònim i també primer de l'actual trilogia del Grup Literari dels Setze Petges. Una edició de Proa de l'any 2004, que crec caldria ser revisada per part dels autors d'aquell recull. Jo ho faré algun dia.

Piràmide Món Perdut 2014

Un relat que vaig escriure inspirat en la meva primera visita al món de la Cultura Maia, eren els anys 80 del segle passat, i que en una segona visita recent he vist que, una mica, ha quedat desfasat, ja que el recinte arqueològic on passen els fets imaginats, ara està molt massificat i ha perdut gairebé tota aquella inspiració màgica. Però aquí queda el relat, com una mostra d'aquella màgia que en aquest món anem perdent.
Aquest relat, per cert, l'Antoni Munné-Jordà el va citar en una xerrada de la Societat Catalana de Ciència Ficció i Fantasia, en aquest enllaç ho podreu llegir.

Construccions de Tikal 2014 (Guatemala)

Llegiu doncs, si us sembla bé, el relat que tot seguit us enllaço. La veu dels arbres - La Tribuna de Guimerà any 2008

Ferran d'Armengol

Terrassa 2004/2016

A L'HORA DEL TE - A LA VEU DE VALÈNCIA

Deixo aquest enllaç a un relat meu publicat amb els Setze Petges l'any 2011 en el llibre "Edició Especial" i que ara ha publicat la Revista digital valenciana "La Veu". La imatge és de Getty Images i la he recuperat de la mateixa edició digital de "La Veu".

Si voleu llegir el relat haureu de clicar en aquest enllaç que us portarà fins a "L'hora del te"

Ferran d'Armengol

Terrassa 2011/Novembre2016

ALGUNES COSES HAN CANVIAT

Una visita al passat, per trepitjar la mateixa arena, i on malgrat les distàncies no són iguals a com les recordaves, algunes coses veus que no canvien, però d'altres, a voltes tristament, sí.

Records d'arena. Fotografia Ferran d'Armengol (Canet de Mar)

Algunes coses han canviat

Algunes coses han canviat. Ara, les porteries són tres pals, ahir eren dues xancletes clavades a la sorra. I l’arena entre les dues rieres aleshores eren un camí etern. Ara són cent metres i poca cosa més.

Algunes cases ja no hi són i alguns racons han canviat. Aquell monòlit a la plaça dels caiguts per fer memòria d’uns sí, i d’altres no, el temps l’ha fet fonedís. Aquella placeta darrere l’església ara és un munt de records esvaïts per la piconadora, i recollits en velles imatges fredes d’un passat potser millor.

I el passat eren corredisses pels carrers i pujar l’avinguda farcida de plataners, per anar al camp de futbol i empaitar la pilota, que al matí no n’hem tingut prou. D’arena i sal del mar, de sol i suors, i la carrera per llençar-se de cap perquè l’últim que entri a l’aigua, després farà de porter.

I els ulls de la Marta, mirada adulta de nou anys que no entén què fan els nois tanta estona corrent i empaitant aquella pilota, quan ella estrena aquell biquini tan bonic. I ni tan sols no m’ho esmenta quan ens estirem abans de l’últim bany, i em parla de misteris, de la foscor, i d’una por que encara no reconec.

—T’agrada el meu biquini?—

A la vella fàbrica sona la sirena és l’hora d’anar a dinar, fem tard per a l’última remullada. I no ha dit res més, però sí que l’havia vist, el seu petit banyador de dues peces.

—Vinga vailets, que sou uns encantats— ens crida la tieta, amb preses. I a l’endemà hi tornarem, a l’arena de Canet.

Vivim, amb aquelles imatges que mai no moriran, fins que no moren els nostres records.

Ferran d'Armengol

Terrassa, novembre 2016