Un cop més, escric relats pel concurs ARC de micro relats a la Ràdio, on hi participo més per esport que per ganes de guanyar-lo, és com un repte personal que durant set mesos m'obligo a escriure relats vinculats a una idea, aquest anys són els medis de transport, i aquest mes de desembre tocava el tren.
 |
| Una lleixa d'hotel amb tren vell (fotografia: Ferran d'Armengol) |
Sobre d’un cor humit
Plou defora del tren i fixo la vista en el vidre moll. Quan
amb l’índex hi dibuixo un cor humit, el cap vola a records d’altres dies. De fa
una eternitat.
Viatjava en un tren d’alta velocitat, veient ploure bots i
barrals, metàfora idònia al sepeli d’una tieta excepcional. Ensomniada vaig
dibuixar un cor en el vidre, asseguda en la confortable butaca del tren. Embadalida
amb la pluja i absorta per la velocitat, el paisatge era un teló de fons mirant
els reguerons d’aigua lliscar per la finestreta, amb el neguit d’arrapar-s’hi.
De tant en tant, amb la cara enganxada al vidre, provava de capir el plany
somort de les gotes perdudes.
L’Alacantí estava allí mateix, viatjant en un tren que, a
tres-cents l’hora, gairebé volava arran del litoral Mediterrani. Abans però, a
València, pujava una cosina que sortia als diaris i la tele, era famosa i n’ignorava
el parentiu, fins just uns dies abans. Ella mateixa havia reservat els dos
seients. Vaig saber que no faltava gaire per conèixer-la, quan es veié l’Horta
Nord, o allò que en quedava.
—Hola! —Una veu dolça es presentà, —sóc Orgai, tu ets la
Txell? —va mirar el cor encara marcat en el vidre i el va resseguir en seure.
Era sabut que es dedicava a la moda i, sincerament, era tota
una deessa. Però la imponent presència interior em va superar tantes expectatives,
que ni tan sols el protocol familiar ho va resistir. En aquell curt trajecte, fins
la conversa no oral ens va apropar més que no podríem haver imaginat. Tornant
del funeral va traslladar-se a Girona, per viure juntes. Uns mesos després, ens
casaven a París.
Passats més de seixanta anys, tornem a València. En l’últim
desig d’Orgai, va demanar reposar l’eternitat a l’Horta dels ancestres. Ho
acomplirem, després d’haver recorregut la vida en parella, com amants, com
mares i amigues. I avui refaig el trajecte amb la nostra filla gran. Mira el cor
dibuixat i resseguint-lo somriu, en sap el motiu.
Embadalides, mirem les gotes
de pluja lliscant pel vidre fred.
Ferran d'Armengol
Terrassa, desembre 2016
Bon any família!
 |
| Fotografia Empar Saez |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Et volíem comentar que...