VÍDUA NEGRA

Poques paraules avui, fa temps que no us penjo res. Sols dir-vos que aquest relat l'he recuperat de cinc línies escrites ja fa temps i que espero les vostres conclusions d'allò que ara llegireu. 

Dues copes - Fotografia: Ferran d'Armengol

 

Vídua negra

Al cor d'un barri humil, després de llargs glops de rom on els records jeuen volàtils al final del vidre brut que descansa sobre la tauleta, cap per amunt en un llit anònim, acaricia el coltell amagat sota el coixí entre els dits de la mà lliure, esperant un envit que l'ompli. Entre línies intueix que avui no el necessitarà i perduda entre petons assedegats i mans que juguen a temptejar i escodrinyar racons, ressorgeixen imatges nuvoloses on es repeteixen sensacions que la fan sentir-se impúdica per aquells contactes tan suggeridors com familiars. Quan emblanqueix els ulls per buscar inspiració, o plaer a la fi, només pot raonar que, dels núvols negres que l'aclaparen, brollen gotes de mandrosa sordidesa en solitàries places del cor, connectades per anfractuoses senderes a un cervell on els records lluiten per fugir i només aconsegueixen perdre's en viscosos i inútils intents relliscosos entre el llim, tornant al punt de partida. Els gemecs de plaer que ara omplen la nit, no són suficients per espantar els laments que, com un corc alimentant-se de la fusta, viuen en el seu cap, xiulant impertinents records impossibles, va dir el doctor, però desesperats en el seu quefer ordinari. Van passar els anys de divan a divan, en els quals mai no va buscar sentir-se innocent, ni va saber com posar en dubte el delicte d'un progenitor malalt. Ara lluita sola, tot i les tàctils mans d'un cos sense nom i acceptades en aquest llit, segueix lluitant per sortir a la superfície i comprendre si tot té una fi, però sap que viu en l'esperança d'un nedador ofegant-se davant d'un salvavides punxat. Busca una raó que la dugui al seny, i en el dubte sap que té poques sortides més enllà del seu intent de querella al passat que no desitja recordar, o si ho fa únicament per ofegar tantes imatges impúdiques, en copes plenes d'alcohol i nits de sexe sense més horitzó que tornar a veure el got ple. Quan en un instant d'oblit recobra el sentit de la vida, desitja oblidar-se de tot en una tarda de pluja obscura, de llàgrimes que esperen veure aquell punt de llum, del que tant ha sentit parlar, una llum al final d'un túnel mític. De moment s'acontenta amb tenir un bon orgasme, demà serà un altre dia, un altre home o una altra dona, tant li fa. Mentre hi hagi èxtasi clitoridi esbocinant el cor corcat, els dos seguiran vius, amb els seus pesats somnis incomplets per resoldre. Aquesta nit només clavarà les ungles a l'esquena ignorada, com un premi enfront del somni del plaer. I el de moment oblidat coltell, descansarà els malsons entre les molles, sota del capçal.

 

 

 

Ferran d'Armengol

Terrassa - Octubre 2015 (sobre una idea del 2009)

 

 

HE CONEGUT A L'ALTRA ALÍCIA

Un relat interdimensional per encàrrec. La nostra realitat és tan segura com la veiem? Podem donar un cop de mà a altres realitats? L'encàrrec es va plantejar en la trobada literària mensual que s'ha començat a proposar en un bar de Gràcia, el Jamming-Lounge, per part d'un organitzador que es fa anomenar "Me gustan tus letras" i que està dirigit per l'Ignacio Borraz. Música, poemes i relats, una bona combinació. I tot amanit, en aquesta ocasió, pel David Castejon i la seva LLMRC. Lliga de Microrelatires Catalans.

I si no en sabeu res d'aquesta competició, ja aneu fent tard per apuntar-vos. Sols cal seguir l'enllaç.

Una imatge de l'altre costat

He conegut a l'altra Alícia

Tremolo, però calia fer-ho. Dibuixant-me la ratlla dels ulls davant el mirall, el fred reflex els ha aclucat mentre els meus segueixen ben oberts. Quan esbalaïda apago els llums, escolto una queixa ben nítida de l'altre costat. A la penombra, el dur i impertorbable mirall no reflecteix res. Torno a obrir els llums. Sóc jo mateixa, però l'espill em retorna una imatge implorant. Confosa, li demano què vol, però no respon, sols somica fent ullades enrere. Em fixo que té un blau en el pòmul, una ferida amb sang en el coll. S'escolten passes, de reüll albiro una ombra, em giro ràpida, no hi ha ningú al meu darrera. De l'altre costat ha desaparegut el meu reflex i entre el soroll de copejaments, puc escoltar amb nitidesa els esgarips d'ella. L'estan pegant. Corro fins la cuina, remeno el calaix dels coberts i agafo un punxó del gel. En tornar, l'ampla espatlla d'algú que m'hauria d'estar mirant domina l'espill. Respira amb força, sembla esgotat. Clavo el coltell en aquell ample coll i l'ombra cau bruscament, el mirall regalima sang de l'altre costat, jo estic seca. Ella recull l'arma i me la retorna neta. Acabem de pintar-nos la ratlla, jo, tremolant, ella amb somriure nerviós, i diria que agraït.


Ferran d'Armengol
Terrassa, agost 2015

QUI S'OFÈN, NO FEN

Jocs de paraules, contes pel Vè Concurs Bla Bla de Vallfogona de Riucorb on, com els últims estius i aquest n'ha fet cinc, és localitza el punt de trobada on gairebé cent participants han col·laborat a fer gran la festa de la literatura, dins del Festival de Narrativa Oral.

Aquest any el motiu d'inspiració era la porta de la foto que podeu veure. I la gent s'ha esforçat per mostrar-nos aquest gairebé centenar d'imatges diverses. I entre elles la meva, que tot seguit podeu llegir, malgrat m'he pres la llibertat de no respectar, aquí en el bloc, la llargada de 150 caràcters que els organitzadors demanen per a participar.

Qui s'ofèn, no fen

El jove ferreny mirava la porta, mai no hi trobà cap clau que la bades. Anys i panys la voltà ofès. 

Un jorn veié un jove vaiver fendre-la per l'escletxa i, amb bon tacte, com li féu córrer el llisquet.

Ferran d'Armengol

Terrassa - Juliol 2015

LA FANTASIA D'UN INSTANT PRECÍS

Aquest va ser el darrer micro presentat al Vè Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio d'aquest curs.

Claustre a les golfes del Palau de Maricel a Sitges

La fantasia d'un instant precís

D'una il·lusió vital que pot semblar un moment, n'ha fet una vida plena. Somnis i plaers, moments eterns, però mudables. I arribats a l'instant precís, el Lluc acluca els sentits. Sempre havia demanat un traspàs digne, tranquil i, si podia ser, a casa amb els seus. I així ha estat, mentre sonava el llarg i espiritual «Rèquiem» de Mozart.

Ho havia demanat ell i jo sabia que volia abandonar aquesta realitat amb la música del mestre, com ell l'anomena. Volia que aquell conjunt harmoniós fos l'últim so que les oïdes li permetessin escoltar, i una veu amiga acomiadant-lo, suaument, com una carícia. I va tenir sort a la fi. Mai no m'hauria permès que fos de cap altra manera. No podia fer altra cosa que assolir els desitjos de qui sempre m'ha respectat, i fer realitat els somnis d'aquest home que mai no va voler madurar per créixer, el poeta foll que va crear un món literari al voltant d'una fantasia que ell sabia real.

En exhalar comença un nou viatge, no el seu cos, que raurà tancat dins d'una urna plena de pols en un forat fosc i ombrívol. Allí descansen altres restes familiars, fidel reflex d'una humanitat que sols veu la realitat que l'envolta. La seva essència s'encarnarà en un nou ésser tangible que ignora l'eternitat dels eons i les realitats viscudes amb anterioritat. Viurà un recomençament carnal que no recorda altres instants precisos.


En un segon etern em converteixo en la llevadora que té el gran plaer de veure recomençar una nova vida, amb ell en els meus braços, el netejo i li dono al seu pare, l'inquiet i bellugadís nounat. Friso per arribar al dia que em reconegui, per tornar a ser aquella nena de vuit anys que va jurar estimar, en l'arena d'una platja oblidada. La seva Julieta romàntica, el seu amor impossible. El seu àngel somiat que aquest cop no permetrà que ningú ens separi. Serà el nostre instant, etern i precís.

Ferran d'Armengol

Maig 2015 - Terrassa

 La fotografia vol ser una al·legoria de les nostres golfes mentals i el vídeo una companyia per la lectura.