STAR TREK-CATARSI - ENTREGA DE PREMIS

El proper dissabte dia 3 de maig es fa l'entrega de premis del concurs Star Trek-Catarsi 2013 on un relat meu va quedar en segon lloc. Una tros del relat el podeu llegir en el bloc de la Revista Catarsi, més avall us deixo l'enllaç.

Portada del Catarsi 14

La publicació del relat en la revista Catarsi és una part del premi. La presentació del recull va ser durant el dinar de la Ter-Cat celebrada dins del festival MOT d'Olot, el passat dotze de maig, i aquest Sant Jordi ja es podia trobar en els punts de venda habituals, així com en un parell de parades de la diada. També es podrà adquirir el dia de l'entrega dels premis, festa a la que avui us proposo assistir, com a mínim a aquells que sou de Barcelona o rodalies assequibles. Una part del relat; "Els contactes ocults d'Elí", la trobareu dins del bloc de la revista Catarsi.

Star Trek - Catarsi

L'acte tindrà lloc aquest dissabte dia tres de maig a les cinc de la tarda a "La Casa del Llibre" de la Rambla de Catalunya, 37 de Barcelona.
Com deia, el meu relat ha quedat en segon lloc, en una lluita aferrissada, segons l'editora de la revista, Alícia Gili, i el quadre d'honor és el que tot seguit podeu veure:
 
> Informe d'incidències, de Yaiza B. G. (5è finalista)
> Miratges, de Jofre Milà (4t finalista)]
> Hanuman, de Júlia Sauleda (3a classificada)
> Els contactes ocults d'Elí, de Ferran d’Armengol (2n classificat)
> Jo, androide, de Júlia Sauleda (guanyadora)


En acabar l'acte s'ha programat un sopar en una pizzeria que hi ha a tocar de la Casa del Llibre. Podeu apuntar-vos-hi entrant a l'esdeveniment del facebook, o també en el bloc de la Catarsi.

Us hi espero!!

Ferran d'Armengol
Terrassa - Abril 2014

L'ÀVIA FEIA PUNTES DE COIXÍ

El mes de Febrer i en el IV Concurs de Micro relats ARC a la Ràdio de la plana de Relats en Català, vaig penjar aquest petit relat, ple d'imatges idíl·liques d'un passat més o menys cert, on barrejo estiu i tardor a preu fet, però que venen a ser records més o menys certs. I coses de la vida, aquest matí a la Plaça Nova hi havia unes puntaires.

Puntaires a la Plaça Nova - Terrassa Març 2014 - fotografia : Ferran d'Armengol

L'àvia feia puntes de coixí

Avui, a la torreta a tocar de mar on passem l’estiu, el dringar dels boixets omplen la galeria d’un so familiar. Mentre l’àvia cantusseja una melodia que reconec de sempre, els meus soldadets blaus fan cursa, entre potes de cadires i de la tauleta de cosir, per assolir el campament indi, on aquells els hi tenen preparat un parany que els faci desistir de la seva funesta intenció.

Miro enfora enllà de la finestra, per sota les cançons de l’àvia i el so dels boixets, s’escolta un xipolleig esmorteït. Són gotes de pluja que, tot lliscant entre les fulles dels arbres, comencem a mullar les llambordes del pati. Un ruixat estiuenc de finals d’agost al Maresme. Sembla que les hores de platja toquen el dos.

L’àvia, de cara xuclada i cabells blancs recollits en una tofa petita, ha deixat de cantar i veig que m’està mirant, jo li faig un somriure, m’alço per fer-li una abraçada, mirant de no clavar-me cap agulla del coixí que està manipulant. Li escolto la veu endinsat a la seva falda.

—Minyó, minyó, que s’acaba l’estiu i tu aviat comences el primer curs de l’escola amb els nens que teniu més anys que dits en una mà. Allí aprendràs moltes coses, tingues els ulls ben oberts.

—Sabré tantes coses com tu, àvia? I cantarem cançons com tu?

Fa un somriure ella, ho sé per la seva respiració, no li veig la cara capficat en aquells magres braços, i amarat pel perfum de la seva colònia. —Si no acluques els ulls i aprens a escoltar els mestres, sabràs coses que ni jo puc somiar.

—Però tu saps tantes coses!

—Rondalles minyó, rondalles...

Torno als indis i soldadets mirant l'àvia de reüll i ella, amb un somriure sorneguer, segueix entrelligant fil agulles i boixets, cantussejant cançons alegres, que sols canta per a mi. 

Ferran d'Armengol

Terrassa, Febrer 2014

EXHAURIT TEMPS VITAL

No voldria fer tard per participar amb la imatge del bloc "Relats Conjunts" on m'agrada intervenir de tant en tant, quan tinc temps o inspiració sobtada. Aquest escrit va nàixer ja fa un mes, quan vaig veure la imatge, però fins avui no l'he vist acabat de parir. 

Theodor Kittelsen - Ekko - 1888

Exhaurit temps vital 

Som conscients que l’hora de les faules ha finit. Però creient merèixer alguna sortida millor al dictamen establert, recorrem fa dies fredes aigües solitàries, cercant una rèplica vital als nostres neguits. És molt probable que siguem els últims que ho fem, la postrema baula humana que cercant respostes ha viatjat fins el gran gegant del nord. Dominats per una densa boira, naveguem pel llegendari Llac Negre, on a les aigües els corrents són traïdors, i en els cims intuïm les restes d’una neu hiemal passada que ens recorda la que ha de venir. En estar als peus d’un colossal mur on els savis dictaren que fineix el món, fem el crit més paorós que cap veu humana pot crear. Enfront d’un rostre que sabem amagat en els cingles esperem el retorn del nostre clam. Qui pot ignorar que la icona del destí ens esguarda? I ho fa amb el mirar malaltís de qui ha viscut anys en la ignorància dels nostres fets diaris.

L’espera de la contesta ens mostra que el nostre súper ego és un mirall del seu desdeny. I naixent dins d’un vent demencial que fa callar els mots dels homes, se’ns retorna el crit que crèiem paorós en un remoreig, un eco llastimós. Una salmodia que hauríem volgut no escoltar mai.

I quan el vent afluixa, retrunyen els mots certs de la profecia ignorada.

—Heu fet tard. Ara és el moment dels nous humans, el vostre instant etern l’heu esgotat en picabaralles absurdes, i el temps sols és un.  Deixeu pas a qui us demana el relleu. I ara, que ja sabeu que us toca observar el vostre capvespre, proveu de fer-ho amb una mica de dignitat i desaparèixer silenciosament.

Havia defallit en l’ignot el nostre crit, subjugat per un veredicte inapel·lable. Malgrat l’evidència dels fets i dels mots, encara gosàvem exigir més explicacions. —Però és vida això que ens segueix?

Magnànim el vell oracle trona un darrer cop. —Vida és. Sou vosaltres els qui heu exhaurit el temps vital, els qui no podeu demanar res més.

L’aigua s’encalma, l’aire es retira. En la tranquil·litat que marca la pauta d’un futur cert, la quietud silent és tot el què ens resta. Promesa d’un final proper on reconeixem que, en la manca d’un nou eco que ja no esperem, és el pitjor silenci mai no escoltat.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Febrer 2014

El camí de la virtut (enllaç a nigra sum)

Dins de la setmana Negra 2014 de Barcelona, el bloc Nigra Sum del Lluís Bosch m'ha publicat un relat, us hi enllaço per si el voleu llegir.

En "El Camí de la Virtut" títol del relat, us presento a l'Inspector Cruïlles, un policia que passa dels quaranta i que potser farà altres aparicions en un futur.

Cliqueu a la imatge!

El camí de la Virtut, de l'home fosc, a Nigra Sum de Lluís Bosch.

Ferran d'Armengol
Terrassa 2014

Acotxar aquesta llum

Quan les imatges fotogràfiques són records que juguen amb els sentiments, tu pots veure-hi mil missatges en aquell instant retingut. Però queda clar que, com en aquest cas, sols hauré deixat constància d'una conjunció estel·lar única, i tal com jo la vaig veure, és també única per a mi, i per això vull compartir-la amb vosaltres.

Dedico aquestes paraules a la mare.

Fotografia feta el 29 de gener de 2014, de matinada tot sortint de casa.

Com si la Lluna volgués acollir-la

en el seu llit

Venus sembla sospesar-ho.

Surts de casa de bon matí,

és d'hora i fa fred

quan creus veure

aquesta intenció de la Lluna.

Com qui vol acotxar aquesta llum

sospesa en el firmament.

Com tants de cops 

una mare acotxa els fills

just en anar a dormir.

La vella sensació

de quan érem tant petits!

I ho sentim igual encara,

això no canvia,

no tan fàcilment.
Ara quan nosaltres
acotxem els nostres fills. 

Tot plegat m'ha dut a pensar
que el missatge és ben viu avui,

i ho visc com una visita màgica,

per recordar-me que fa

noranta dos anys

tu vares arribar al món.

I puc sentir encara avui,
un any després,
que en aquest petits detalls,

segueixes amb nosaltres. 

(Que ningú et negui els teus somnis.)

Terrassa, 29 de Gener de 2014 

Ferran d'Armengol