El mes de Febrer i en el IV Concurs de Micro relats ARC a la Ràdio de la plana de Relats en Català, vaig penjar aquest petit relat, ple d'imatges idíl·liques d'un passat més o menys cert, on barrejo estiu i tardor a preu fet, però que venen a ser records més o menys certs. I coses de la vida, aquest matí a la Plaça Nova hi havia unes puntaires.
 |
| Puntaires a la Plaça Nova - Terrassa Març 2014 - fotografia : Ferran d'Armengol |
L'àvia feia puntes de coixí
Avui, a la torreta a tocar de mar
on passem l’estiu, el dringar dels boixets omplen la galeria d’un so familiar. Mentre
l’àvia cantusseja una melodia que reconec de sempre, els meus soldadets blaus
fan cursa, entre potes de cadires i de la tauleta de cosir, per assolir el
campament indi, on aquells els hi tenen preparat un parany que els faci
desistir de la seva funesta intenció.
Miro enfora enllà de la finestra,
per sota les cançons de l’àvia i el so dels boixets, s’escolta un xipolleig
esmorteït. Són gotes de pluja que, tot lliscant entre les fulles dels arbres, comencem
a mullar les llambordes del pati. Un ruixat estiuenc de finals d’agost al
Maresme. Sembla que les hores de platja toquen el dos.
L’àvia, de cara xuclada i cabells
blancs recollits en una tofa petita, ha deixat de cantar i veig que m’està
mirant, jo li faig un somriure, m’alço per fer-li una abraçada, mirant de no
clavar-me cap agulla del coixí que està manipulant. Li escolto la veu endinsat
a la seva falda.
—Minyó, minyó, que s’acaba
l’estiu i tu aviat comences el primer curs de l’escola amb els nens que teniu
més anys que dits en una mà. Allí aprendràs moltes coses, tingues els ulls ben
oberts.
—Sabré tantes coses com tu, àvia?
I cantarem cançons com tu?
Fa un somriure ella, ho sé per la
seva respiració, no li veig la cara capficat en aquells magres braços, i amarat
pel perfum de la seva colònia. —Si no acluques els ulls i aprens a escoltar els
mestres, sabràs coses que ni jo puc somiar.
—Però tu saps tantes coses!
—Rondalles minyó, rondalles...
Torno als indis i soldadets mirant l'àvia de reüll i ella, amb un somriure sorneguer, segueix entrelligant fil agulles i boixets, cantussejant cançons alegres, que sols canta per a mi.
Ferran d'Armengol
Terrassa, Febrer 2014
Dicen que soy demasiado sensible, aunque a mí me gustaría ser un tipo duro. En cualquier caso, la lectura de tu relato me ha emocionado. No sólo es hermoso, tiene algo indefinible que me ha tocado la fibra, y no es la identificación. O tal vez sí, pero no una identificación desde el pasado, sino hacia el futuro. ¿Es eso posible?
ResponEliminaParlem de coses que van dins nostre Jorge, coses que portem en el ADN, tema de moda últimament . Acabo de llegir un llibre que potser et donaria resposta a això que dius del futur, però entra dins de la ficció creure que els somnis ens parlen de com podem ser en un altre moment més enllà de l'ara, i aquesta podria ser la teva impressió, un dejà vu a posteriori, encara no viscut... un tema interessant Jorge, en parlarem! I un cop més gràcies pel teu comentari, molt interessant.
EliminaUn relat que emociona !.... vivències i records com aquests , ens fan el dia a dia, més lleuger ...
ResponEliminaBon diumenge, Home Fosc !!
Gràcies Artur, són aquelles coses a les que no li donem importància, i pensem que quina tonteria... però no, crec que cal conrear aquestes sensacions vitals, i en els records hi viuen moltes de les respostes a les incògnites del demà.
EliminaBon cap de setmana per a tu també!