Imprimeix en PDF

dimarts, 14 de maig del 2013

Sota el pomer, vora la mar



Aquest conte que avui us presento va ser escrit, en la seva versió integre, per participar en els premis ARC-Catarsi de Ciència Ficció, Fantasia i Terror de l'any 2011 i va quedar finalista del certamen, cosa que el duia a ser publicat dins de la revista Catarsi amb els altres relats finalistes i el guanyador.

 
Portada dels Catarsi 7 i 8

SOTA EL POMER, VORA LA MAR



PRIMERA TROBADA



Quan vaig baixar del cotxe que em va dur a la residència de la “Caseta” ja la vaig veure sota un pomer del jardí. Prenia notes en un estri que duia a les mans. Abans no vaig sortir al jardí sol i sense companyia, em varen tenir tota una setmana fent proves mèdiques i d’anàlisi diverses. Volien comprovar el meu grau de bogeria, i a mi em calia demostrar que sols sóc un inadaptat gens perillós per a la recta societat. Podria reconèixer que no estic bé del tot, però m’ha calgut convèncer-los, contant amb l’ajut familiar, que tant sols amb teràpia i una mínima atenció mèdica ja en tindria prou, que ja me’n sortiria. Els metges se sentien segurs, ja que les meves paranoies les tenien sota constant aguait. Ells m’escoltaven, m’observaven seriosos i acabaven per acceptar el meu joc. Després de la setmana de proves, vaig assolir un règim de moviments vigilats sota mínims i de lluny. Em varen dir que podria depassar aquella crisi. No sé si em va agradar la proposta, però em digueren que en tres mesos podria reintegrar-me a la societat.

Però jo no ho tenia gaire clar, és una tendència que tinc, penjar-me quan estic a gust, i a la Caseta em trobava de pel·lícula. Podia escriure els meus pensaments amb tota tranquil·litat i tenia temps per fer tot allò que m’agrada. Durant aquella primera setmana el regim d’horaris va ser espartà, però ho vaig assumir com si tot formés part d’un experiment que sols jo conec. Però si alguna cosa no m’esperava de cap manera, era l’atenta observació a què em tenia sotmès la desconeguda del pomer, que semblava no conèixer-la ningú, sempre que en parlava amb alguna infermera, em colpejava l’espatlla dient-me que potser em caldria una dosi extra de medicina. 
Aquella setmana va ser molt llarga.
... 


"El relat sencer va ser publicat en el número 7 de la Revista "Catarsi" i, enguany, ha estat nominat per a les votacions obertes, en primera ronda, dins dels premis Ictineu 2013, a la secció de "Relat Fantàstic escrit en Català".
Si algú de vosaltres creu que paga la pena votar-lo, sols us cal seguir l'enllaç dels premis. Si el voleu llegir sencer i no podeu trobar la revista, pugeu fins on diu "versió integre".

 
Signant exemplars del Catarsi 7 - Fotografia: Sergi G. Oset


Ferran d'Armengol
Terrassa 2012

dimecres, 1 de maig del 2013

CELSIUS 233

Aquest és el darrer mes dels pecats capitals a la pàgina de Relats en Català, i com els pecats són 7, i els mesos del concurs són 8, doncs s'han inventat el pecat de la escriptura, i d'això va el meu relat, del pecat de ser escriptor/a. I ja posats del miserable tractament que pot tenir el tema dels pecats.

Diari de viatge. Fotografia: Ferran d'Armengol


Celsius dos-cents trenta-tres.  (Ganduls i malfactors)



Aquell any en feia dos-cents que es va declarar pecat l’escriure. Pocs ho recorden.

Maddog no tenia costum de córrer i menys d’empaitar a una jove volàtil sota la pluja. Per descansar, va seure un segon en una roca molla.
Clara fugia cap el bosc, l’aigua li regalimava per tot i duia la roba xopa enganxada al cos. Es girà i el veié de reüll, ell alenava exhaust. Va somriure, però voldria plorar.
Maddog recordà quan la va conèixer. Abans d’escoltar-la, mai no hauria cregut possible sentir curiositat per una amant dels llibres, i escriptora. No entenia que encara en quedessin, després de dos segles de persecució. Però ara sabia que estava fart de cremar llibres, i no comprenia que escriure fos pecat.
Clara va travessar el petit riu, més enllà i dins del bosc tenia el seu cau, una cabana en un indret amagat. Si ell la trobava... ja se’n sortiria d’alguna manera.
Quan Maddog la veié entrant en el bosc va saber que havia d’anar-hi, però estava confús. Res el lligava a un món en què havia deixat de creure, aquella noia l’atreia i molt. Volia saber el seu límit, fins on podia arribar, entrar dins del bosc prohibit n’era un, i la va seguir.
Clara estenia la roba per eixugar-la quan ell va obrir la porta.
—Per què m’has seguit? —li demanà quan el veié dins.
—Vull comprendre.
—Ets més gran que no pas jo, hauries de saber coses que jo no sé, i insinues que sóc jo qui et pot ajudar?
—Els escriptors sou proscrits, i vull saber-ne el motiu.
—Mira’t, ets un agent del poder, quan tinguis el que vols, em denunciaràs?
—Vull aprendre a llegir-te, malgrat sigui pecat.
—Segons allò establert, el pecat és escriure.
—Tot arribarà. Hi ha res més temptador que contradir als qui dicten credos i es creuen poderosos? Ells sí que són pecaminosos.
Aquell home havia de tenir moltes històries per compartir. Mirant-lo bé, Clara pensà que potser ells serien els últims pecadors. Complaguda, cregué bo desvetllar-li els misteris de l'escriptor.



Ferran d'Armengol
Terrassa, Abril 2013


Amb tota la humilitat del món, vull dedicar aquest petit relat a la memòria de Ray Bradbury i el seu Farhenheit 451.

Relat que ha guanyat el 3er Premi dins del III Concurs de Microrelats ARC a la Ràdio. A Barcelona Setembre de 2013.

dimarts, 23 d’abril del 2013

LA MORT DEL GREC (EL MEU SANT JORDI PARTICULAR)

Diuen les llegendes vingudes d'Orient que Sant Jordi va ser un gran guerrer. En alguns indrets de Grècia i fins d'Egipte, parlen que Sant Jordi i el Gran guerrer Alexandre varen ser la mateixa persona.

Dins del concurs de Ciència Ficció Fantasia i Terror, ARC-Catarsi, l'any passat vaig presentar un relat que va quedar finalista del concurs, i que parlava de l'Imperi Persa, jo m'ho vaig fer venir bé per inventar-me una relació entre Sant Jordi i el Gran Alexandre.

Ara us deixo una part del relat, un gairebé resum, però us animo a llegir-lo tot. Però si el voleu llegir sencer us caldrà comprar la Revista Catarsi, la número 10.



-I- La mort del Grec

Corrien els primers freds hivernals quan va morir el vell Georgios, li deien “el Grec”.
El poble on havia viscut durant quaranta anys, —havia arribat amb l’esposa i una minsa cort d’erudits,— es trobava en un indret costaner arrecerat i de difícil accés per terra, dins una vall fèrtil, on gaudien de prou espai per cultivar el camp, i criar bestiar. Un seguit de carenes abruptes morien enfront del mar en penya-segats de vertigen. Accedir a la vall fent la ruta dels cims era temerari, en diversos punts el camí no existia, i en altres tan sols podia ser transitat per cabres i viatgers agosarats. Aquell poble era un refugi recollit i apartat del món, molt més del que podrien haver pensat els seus habitants quan hi arribaren fugint d’una mort segura. Short, un dels seus Déus, els va marcar el camí en mig d’una tempesta sorgida del no res en plena travessa pel mar.
Els més ancians de la vall afirmaven que temps enrere havien estat un poble important i temut, fins que una aliança dels Perses amb altres tribus els havien vençut, cremant-los camps i ciutats. Els vells creien reconèixer-li trets reials a la dona de Georgios, i entre ells comentaven que era una dels seus. Mai no li demanaren com havia sabut del poble, ni el per què del seu retir, imaginaven que havia estat ella. Si venien cercant pau i aixopluc, havien triat bé els nouvinguts, com en un passat ho havien fet ells.
Amb els anys, la parella havien aportat al poble set fills i varen ser feliços vivint la seva creixença. Ell havia gaudit fent d’ensenyant als menuts dels altres vilatans. Georgios els alliçonava a tots en diverses matèries. Els habitants del poble tenien clar que, fora qui fos, el Grec era un personatge instruït. La canalla l’escoltaven embadalits quan els explicava històries d’un rei poderós que amb un exercit menys nombrós que el de l’enemic, havia conquerit l’Orient. Els hi feia dibuixos en la sorra mostrant-los el vast imperi. A voltes els ensenyava unes peces de plata que sempre duia en el cinyell i que sols ell sabia quin valor podien tenir. Algun petit li havia dit que s’assemblava a aquell home de les monedes, que ell anomenava “Alexandre el Gran”, però l’home del gravat tenia més cabell. Quan la curiositat dels menuts els estirava la llengua i no paraven de xerrar, afirmaven que ells també serien grans guerrers. Georgios somreia mentre mastegava entre dents paraules en la seva llengua materna. Aleshores duia els alumnes fins al darrera de la casa, allí els mostrava un jardí ple de roses, i els deia que aquell era el millor exercit que cap general podia somiar. La quitxalla observava que, en el jardí, el Grec se sentia el més gran emperador.
Tots aquells anys, a l’hora del crepuscle i si el temps acompanyava, solia pujar fins un mirador elevat enfront del mar, des d’on dominava la vall i les aigües de la badia. En aquell punt alçat gaudia observant l’ocàs.  Si algun cop s’havia sentit defallir l’esperit, cercava la mirada de la seva estimada i tot seguit recuperava la serenitat, trobar-li el somriure en aquells ulls plens de saber, era un bàlsam que amatent esperava.
I una nit, aplegats mirant el mar, li va dir:
—Saps que ja sé qui ets —deixà anar Georgios gairebé en un sospir.
—Sempre ho he sabut.
—I, com és que mai no ho hem parlat.
—Hi ha coses que les sabràs quan arribi el moment, no cal córrer, la vida cal viure-la.
—No creus que em mereixo alguna explicació més, els meus dies s’escurcen.
—Et diré que no estem en la mateixa Terra que et va veure néixer.
—Estem a tocar de l’Olimp?
—Un lloc proper, sí. Estem a l’altre costat d’un espill, en un indret on la majoria de persones que tu coneixes, no et podria reconèixer.
—No sabria tornar a casa?
—Sabries tornar-hi, i arribaries a un lloc gairebé igual, però no seria el lloc on vas néixer.
—I tu, podries tornar-hi?
—No tinc la clau que obre el camí a l’antiga llar, però conec qui la té.
—I podràs presentar-me’l?
—No et cal conèixer-lo, em tens a mi. Sóc qui et va dur fins aquest port i viatjaré sempre amb tu, allí on et calgui anar. Et vull explicar una història.
—M’agradarà, segur.
—No ho dubtis. Fa molt de temps, a Nínive, el meu poble era custodi d’un accés a d’altres realitats, els Egipcis ens havien transmès, abans de perdre’l ells, el coneixement del portal. Als Assiris, ser-ne els custodis ens va dur a enemistar-nos amb tots els pobles dels contorns, varem passar de ser un poble de pastors i pagesos a ser una temuda potència militar. En la seva vigília varem viure segles de grandesa. Però aquestes gestes acaben malament, i la nostra porta es va tancar quan els bàrbars Babilonis i altres tribus perses varen destruir Nínive i els seus jardins. En els Jardins estava la clau.
—I ara, què passa? On para l’accés?
—En el nostre món no existeix un accés que puguem obrir, hi ha d’altres mons, milers, que tenen el camí accessible, però al nostre món, si vols travessar el vestíbul del coneixement, cal saber qui pot obrir el pas. Però ara el retorn no ens està permès.
—A mi, no em cal. Tu m’has ajudat a enganyar al destí, i amb tu sóc feliç. Viure, a la fi, és com un somni, no serà gaire diferent l’eternitat.
—Una pregunta més.
—I mil si ho vols.
—Per què, Georgios?
—No ho sé, em va agradar.
Qui va ser conegut en el món com Alexandre el Gran, va somriure. Començava a sentir el cansament feixuc dels anys. Els dies eren volàtils, les nits un sospir.
La presència d’Amitys era l’única raó que el feia viure, era com un miratge en els estels. Va persistir Georgios en la contemplació dels crepuscles de cara al mar, fins a la fi dels seus dies.

El Grec va morir serenament un capvespre dels primers freds, no importa de quin any.



Ferran d'Armengol Abril 2012
Extret del relat "L'interregne Persa - Llegendes apòcrifes i d'amor" Publicat en el número 10 de la Revista Catarsi.

dimecres, 10 d’abril del 2013

SEGONA OPORTUNITAT

Aquest dissabte es presentarà el llibre de relats "Segona oportunitat" de l'Associació de Relataires en Català (ARC). Esteu tots convidats a assistir-hi.
Serà a la Biblioteca "Sagrada Família", en el Carrer de Provença, 480 de Barcelona, molt a tocar del temple. A les dotze del migdia.

targeta de la presentació

Cada any, i ja en fa tres de moment, l'ARC publica diversos reculls de relats en format concurs i el premi és la publicació. No hi ha un sol guanyador, tots els escollits finalistes tenen el premi de ser publicats i com sempre, és té cura de triar els relats de més nivell, descartant alguns que, o no complien les bases en algun punt, o el nivell estilístic no permetia incloure'l amb el recull, molt a contracor, ja que a l'ARC li agradaria que tothom pogués participar del premi.


Portada del llibre "Segona oportunitat (2013)

L'any anterior, amb el lema "Temps era temps", a la presentació es va dur a terme la representació teatral d'algun dels relats i per part dels mateixos autors dels relats, en algun cas. La prova va ser divertida, i va agradar als assistents a l'acte.


Aquest any el programa d'actes també preveu fer una petita representació d'algun dels relats. Jo no m'ho penso perdre.
Així com tampoc penso perdre'm la lectura dels contes que hi ha dins del recull, un d'ells és meu "El risc de viure", el trobareu molt al començament, em sembla i segons m'han dit. Està bé obrir un llibre, o ser un dels primers, em fa il·lusió.

Aquests altres llibres que teniu més a sota són els d'anys anteriors. 
Tot va començar amb un recull de relats que tenen per escenari els diversos barris de Barcelona i ja veieu el títol "Barcelona, t'estimo" i va ser així gràcies a la generositat del Jordi Solé, que ja uns anys abans havia llençat aquesta idea dins de la pàgina de Relats en Català, que va aplegar un bon nombre de nicks de la pàgina, però que no va anar més enllà. La nova convocatòria va tenir molt d'èxit i ningú es pensava que a l'any següent faríem un segon concurs i menys s'esperava, tot i que es desitjava, que l'any passat féssim el tercer, però ara som aquí i el llibre està a punt de caramel i fent olor de nou.


Barcelona t'estimo (2011)
Temps era temps (2012)

Si no podeu assistir a la presentació ni podeu encarregar que algú us compri el llibre, no patiu, per Sant Jordi hi ha parada de l'ARC, i ben cèntrica, però d'aquest punt ja us en donaré més informació la propera setmana.

Ara mateix us emplaço a la pàgina de l'ARC, on segur que hi trobareu informació que us atraurà.
Cliqueu el logo!



La setmana vinent la crònica la penjaré en el bloc del Capvespre a la Mediterrània.

I el mes vinent, el dia 11, final del concurs de rapsodes, entre a l'ARC.
Seguirem informant.

Ferran d'Armengol
Abril 2013

dissabte, 6 d’abril del 2013

Créixer i somiar

No aspiro a ser un notable intel·lectual, sols intento expressar els meus sentiments amb dignitat.

Peschici - Punta Gargano - Itàlia / Foto: Ferran d'Armengol


Créixer i somiar

T’he vist créixer en nits solitàries,
de quan el sol dorm el somni ocult
dels desitjos que no has viscut.

Et sento respirar amb l’aire matiner
de la platja propera, picada d’estels
reflectint-se en el mar, morint a l’arena.

Brollant vida com un arbre silent,
irradies la màgica llum
dels eterns dies per viure,
persistint en l’anhel de la descoberta,
farcint-los de capvespres misteriosos.
Viure i créixer, sense parar-hi atenció.

Revivim instants fulgents, de sols remots
que poblen la brillant nit més fosca,
en el record d’un desert llunyà.
I sé que t’observava, en l’etern arenal
de sorra encara càlida, i recordo com
 em fascinaven els teus menuts ulls enlluernats.

He vist que et fan somiar les terres remotes,
captiu per l’espectacle de fredes imatges, irreals,
que es veuen créixer en l’horitzó del crepuscle.

Deixa’l viure, com un arc eteri i lluminós
del crepuscle, com la acolorida cortina  
de rajos màgics, en el cel del nord.
I em repeteixo; deixa’l créixer, sí,
i també somiar, créixer i somiar, avui, 
que ja es farà gran, demà.

 
De fet, aquest vídeo amb música d'Eric Clapton és qui em va inspirar aquest poema, no us perdeu la seva visualització, i el poema el dedico a R. en el seu 13 aniversari, que serà ben aviat.

Ferran d'Armengol
Terrassa, Abril 2013