 |
| Cementiri: fotografia: Ferran d'Armengol |
Fem tard amic!
Tria el camí
No importa el destí.
Quan el dolor emboira neguits
no et deixis guiar
per decisions que demà
el teu cor no comprendrà.
Fes via fora cridant ben fort.
Tria les escales que no mostren cap fi
inferns inabastables que amaguen un cel
amb horitzons imprecisos.
Res més mesquí
que l’aixopluc vergonyós
de l’autocomplaença del dolor,
estèril i banal.
No ploris demà, fes-ho ahir.
Què mires avui?
Va ser ahir
quan viure era sentir.
Fas tard amic?
Ferran d'Armengol
Terrassa - Febrer 2013
Molt bé Ferran, és una poesia molt maca, ara, et puc assegurar QUE NO TINC CAP PRESSA!!!!!!
ResponEliminaGemma
No parlava de tenir presa, parlava d'aquells que viuen en el plany del desastre i no tenen el valor suficient per triar un camí, el seu. Certament no cal tenir presa per triar, per què tants cops ja el fem i no ens adonem que no ens ha calgut triar, la vida ens hi porta i sols ens cal anar triant trencalls i mai aturar-nos, això sí, sense presa que el destí sempre ens esperarà, ell tampoc té cap presa.
EliminaGràcies per comentar Gemma!
Vaig llegir el teu poema, em va agradar però no el vaig saber interpretar del tot.
EliminaHe vist la teva resposta, me'l he tornat a llegir i apart de que m'agrada, com et vaig dir, m'has fet adonar de la cruesa del tema que toques, amb paraules molt encertades. Està molt bé això que has fet d'aclarir-me el malentès, t'ho agraeixo.
De tota manera, al parlar de "no tinc cap pressa", em refereixo a anar a fer companyia a l'angelet que has posat a la fotografia.
--
Gemma
http://gemmamatas.blogspot.com
Entesos Gemma, jo tampoc tinc presa, eh? l'angelet és molt bonic, però també espero trigar en anar a fer-li companyia, de fet, està just davant del nínxol de la meva família, així que un cop allí, tindrem molt de temps per estar junts, no cal córrere ara tampoc.
EliminaAbraçades Gemma!
Ferran
"Tria el cami / no importa el destí". Soberbio arranque. No podría estar más de acuerdo contigo, Ferran.
ResponEliminaA pesar de la tristeza que puede evocar la escultura de la fotografía, el poema me parece un canto a la fuerza interior y a vivir la vida tal como es. Magnífico.
Gràcies Jorge per es teves paraules, sempre tan encoratjadores. Veig que has captat la part més important del missatge, i sí, el poema és un cant a la vida i a viure-la en plenitud, sense rancúnies o males històries del moment.
EliminaUna abraçada Jorge, ens anem llegint!