Què fot aquell boig?

La meva participació aquest més de juny 2013 a la convocatòria del bloc "Relats Conjunts" sobre una imatge molt coneguda del segle XX "Lunch atop a skyscraper". Bé, no conec la història  completa de la foto, però he pensat: què hi feia el fotògraf allí a dalt? i d'aquí surt el petit relat i amb tot el respecte per l'autor de la foto Charles C. Ebbets.

Lounch atop a skyscraper - foto de Charles C. Ebbets

Què fot aquell boig?

Era l'hora de l'àpat, tots teníem gana, jo potser no tanta, per això vaig arribar l'últim a la bastida i em va tocar ser l'encarregat d'aguantar la corda amb el peu, quan de sobte vaig veure aquell sonat amb una maquina de retratar, una d’aquelles automàtiques que ara s'han posat tan de moda. Ara la gent fa bogeries per fer una foto, imagineu-vos com estan de bojos, que aquest s’ha enfilat fins aquí per fer-nos una instantània a l'hora del dinar. 

Arribarà un dia que tothom voldrà tenir una màquina de retratar i faran cua per fer-nos una foto com la que vol fer aquell, que si no fa cura, encara caurà.

Però ara em fixo que du un arnés... mira’l, si sembla una aranya... 

Ostres, i si escrivís una història d'un noi que li pica una aranya en un laboratori que li proporciona super-poders i es dedica a fer fotos per les teulades de la ciutat...

Ferran d'Armengol

Terrassa, Juny 2013

Els vells costums

Escoltant la música  de Loreena McKennitt vaig escriure aquest poema a la plana de relats en Català.  

Hostalric - Fotografia: Jordi Sáez

Els vells costums

El retruc de milers de peülles
ressonen a les valls del record
i em retornen a la memòria,
el teu nom, els teus calius.

Sento que el vent em parla de tu,
i dels bells moments viscuts,
sense paraules, de quan als capvespres 
les mans ens parlaven de foscors prohibides.

Tu i jo hem viscut instants
tan tendres com greus,
somriures i llàgrimes, ja veus!
en rius de tinta negra els he escrits.

Visc cercant l’instant vital
en que recuperi la teva veu
per recuperar les velles cançons
que vàrem escoltar, aquelles nits.

I si en el silenci del record,
ara cantéssim aplegats,
podríem alçar les nostres copes,
per reviure els vells costums.

Vells pobles, velles terres,
velles imatges que retornen al cantar
rebrollant a la memòria que crida,
que crida el teu nom.

Et crida a tu.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Maig 2013



Brindis a Sant Llorenç - Fotografia: Jordi Sáez



Si us va de gust, podeu escoltar la cançó que inspira el poema, mentre el llegiu .

 

NO T'HE PERDUT

Aquesta nit passada vaig enviar a la plana de Relats en Català aquest poema, no el volia publicar al bloc fins el cap de setmana, tampoc falta tant, però el destí és juganer i malgrat el poema no el vaig escriure pensant en ell, ara li ho dedico de tot cor, va per tu, Georges! que tinguis un bon viatge a l'eternitat de l'amor.

Georges Moustaki - Alexandria 1943 - Niza 2013 (imatge captada a la xarxa)

No t’he perdut

Com podré dir adéu

sense que la gola s’ennuegui

en un guirigall de mots,

de sensacions contraries.

Han estat tants els anys

que hem compartit la vida,

tants els dies

que no ens hem vist...

Com podré dir-te adéu,

si no he volgut deixar-te marxar,

si no he volgut comprendre

que marxaves abans que no pas aviat.

No vull dir que t’he perdut,

Perquè no vull perdre res

I seré conscient de no voler (poder)

escoltar mai més la teva veu.

En el fons sé que no t’he perdut,

Sols deixaré d’escoltar-te,

i dins meu, per sempre

viurà la teva veu.

Ferran d'Armengol

Terrassa 23 de Maig de 2013 

I per no quedar-nos del tot sense la seva veu, "Le Métèque" per escoltar-lo un cop més. 

Sota el pomer, vora la mar

Aquest conte que avui us presento va ser escrit, en la seva versió integre, per participar en els premis ARC-Catarsi de Ciència Ficció, Fantasia i Terror de l'any 2011 i va quedar finalista del certamen, cosa que el duia a ser publicat dins de la revista Catarsi amb els altres relats finalistes i el guanyador.

 

Portada dels Catarsi 7 i 8

SOTA EL POMER, VORA LA MAR

PRIMERA TROBADA

Quan vaig baixar del cotxe que em va dur a la residència de la “Caseta” ja la vaig veure sota un pomer del jardí. Prenia notes en un estri que duia a les mans. Abans no vaig sortir al jardí sol i sense companyia, em varen tenir tota una setmana fent proves mèdiques i d’anàlisi diverses. Volien comprovar el meu grau de bogeria, i a mi em calia demostrar que sols sóc un inadaptat gens perillós per a la recta societat. Podria reconèixer que no estic bé del tot, però m’ha calgut convèncer-los, contant amb l’ajut familiar, que tant sols amb teràpia i una mínima atenció mèdica ja en tindria prou, que ja me’n sortiria. Els metges se sentien segurs, ja que les meves paranoies les tenien sota constant aguait. Ells m’escoltaven, m’observaven seriosos i acabaven per acceptar el meu joc. Després de la setmana de proves, vaig assolir un règim de moviments vigilats sota mínims i de lluny. Em varen dir que podria depassar aquella crisi. No sé si em va agradar la proposta, però em digueren que en tres mesos podria reintegrar-me a la societat.

Però jo no ho tenia gaire clar, és una tendència que tinc, penjar-me quan estic a gust, i a la Caseta em trobava de pel·lícula. Podia escriure els meus pensaments amb tota tranquil·litat i tenia temps per fer tot allò que m’agrada. Durant aquella primera setmana el regim d’horaris va ser espartà, però ho vaig assumir com si tot formés part d’un experiment que sols jo conec. Però si alguna cosa no m’esperava de cap manera, era l’atenta observació a què em tenia sotmès la desconeguda del pomer, que semblava no conèixer-la ningú, sempre que en parlava amb alguna infermera, em colpejava l’espatlla dient-me que potser em caldria una dosi extra de medicina. 

Aquella setmana va ser molt llarga.

... 

"El relat sencer va ser publicat en el número 7 de la Revista "Catarsi" i, enguany, ha estat nominat per a les votacions obertes, en primera ronda, dins dels premis Ictineu 2013, a la secció de "Relat Fantàstic escrit en Català".

Si algú de vosaltres creu que paga la pena votar-lo, sols us cal seguir l'enllaç dels premis. Si el voleu llegir sencer i no podeu trobar la revista, pugeu fins on diu "versió integre".

 

Signant exemplars del Catarsi 7 - Fotografia: Sergi G. Oset

Ferran d'Armengol
Terrassa 2012