Aquest és l'últim mes del concurs ARC de micro relats a la Ràdio, aquest cop tocà inspirar-se en la comunicació per medis audiovisuals, ja em direu que us sembla.
 |
| Art funerari Mochika (Perú) Museu Larco de Lima. Fotografia: Ferran d'Armengol |
*Qui tacet
Sent reporter com sóc, hi ha moments televisius que no entenc, quan
redactors pagats dramatitzen i manipulen amb frau la realitat, o amb comentaris
increïbles de periodistes que naveguen errats en un mar de notícies apòcrifes. Banal
escombraria que no mereix ni ser seguida. Voldria pensar que és diferent, però
crec que aquesta nit en tenim una prova, tot just comença en pocs minuts. Han programat
l'execució d'un pres del corredor de la mort. Ho veuré, però sense so, i que Kapuscinski
em perdoni.
Hi ha un home amb granota taronja que camina feixuc amb cadenes
a les cames, cap cot i les mans enganxades al pit, com si resés. El capten d'esquena
i no li veiem la cara. S'atura i fa una ullada enrere, diria que cerca la
mirada d'algú, enllà del vidre que el separa del públic convidat a l'acte; familiars,
periodistes i testimonis. La pantalla se centra en els seus ulls, la mirada, i sembla
que cerqui els d'algú altre, de qui deuen ser? Què vol explicar? A pocs metres del
final, de quins somnis estroncats es vol redimir? Gesticula i somriu, però se li
escapa una llàgrima i torna a mostrar-nos les amples espatlles que de mica en
mica arronsa, penedit potser? Tots els errors resumits en un missatge visual,
de televisió distant als fets. Ara les imatges mostren el públic, moments abans
de la flamarada lumínica que llevarà la vida de l'home de la granota taronja. Cares
anònimes, membres d'un jurat parcial. Però enganxada a un costat del vidre, davant
les fileres de gent asseguda, hi ha una noia dreta. Amaga la mirada rere unes ulleres
de sol i té un paper atrapat en unes mans que tremolen.
Cobreixen el cap del reu i, en el moment més intens, seguit d'un
gran espetec elèctric, els llums fallen. Ningú no ha pogut copsar res i en
tornar les imatges es veu, sense alè, el cos assegut i inert a la butaca de la
mort.
Enfoquen el públic. A un costat la noia del paper al pit, plora i
ningú la veu, ni aquell jurat que no sabrà apreciar el relat complet.
(*Qui resta en silenci)
Ferran d'Armengol
Terrassa, maig 2016
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Et volíem comentar que...