Relat escrit per participar en el concurs de la pàgina de Relats en Català; ARC a la Ràdio. Aquest mes de Gener toca el tema de la Peresa dins del genèric de pecats capitals.
 |
| Barri del Raval de Barcelona - Fotografia: Ferran d'Armengol |
De com són d’importants els bons amics
De menut m’alliçonava l’avi; Nét! Tria bé els amics! no hem vingut al món per tacar-nos les mans! Residíem
a la part alta de la ciutat, on la família sempre havia gaudit d’un prestigi notable.
Per llinatge, moltes generacions havíem viscut de rendes. Últimament controlàvem
alguns negocis.
L’avi va morir quan l’última guerra.
Per dissort no érem de la corda dels guanyadors i les condicions imposades pels
vencedors eren complicades per sobreviure amb dignitat. Els ingressos anaven
minvant i el pare es va veure obligat a vendre les propietats per
traslladar-nos a un àtic de planta noble en el centre. El nostre ritme de vida
seguia sent de rics; distesos i xerraires, fèiem gràcia als nous Senyors.
Un mal dia el pare va morir a
causa d’una pneumònia i la mare va embogir, la internàrem en una casa de salut.
Malvenguérem els negocis i els
nous amos em donaren un despatx amb càrrec. Tenia molts projectes, moltes
idees... però als sis mesos m’acomiadaven per poca productivitat. Vaig voler
mantenir un cert estatus social, però no estava preparat per començar de zero.
Ningú mai no m’havia parlat de què volia dir treballar. Em va venir un ensopiment
fatigós sols de pensar-hi.
Els meus recursos eren fum. Havia
venut l’àtic, i els diners no em varen durar. Fugir de la ciutat va ser un recurs
fàcil, en aquell estat no em podia deixar veure pels amics, i això de cercar un treball... ca!
Pidolar va ser allò menys
semblant a una feina. Vaig viure en el pis d’una puta jove i riallera, però un
mal jorn, farta de la meva eterna peresa per a tot, em va deixar en el carrer,
dient-me que mai la tocava.
Havia intentat novel·lar els meus
records, prenia notes en un quadern pensant que seria senzill, però costava posar-s’hi
i ara malvisc ignorat per aquells que volen que doblegui l’espinada; ningú ha
sabut valorar els meus ocults talents.
Cap cot, mà estesa, no paro d’estossegar
tremolant com un possés, més d’hora que tard moriré com el pare, i ho faré dubtant
si no he sabut triar els amics.
Ferran d'Armengol
Terrassa, Gener 2013
Ferran d'Armengol
Terrassa, Gener 2013
Bo. I brutal per l'estocada als que es creuen intocables.
ResponElimina:*
Ja que molts sí que han sabut trovar els "seus" bons amics, com a mínim en aquest el faig patir a gust.
EliminaUn relat que m'ha deixat tocada perquè conec aquesta classe de gent. Per desgràcia, em va esgarrar la vida .
ResponEliminaMolt bo.
Jo també he pogut escriure amb coneixement de causa, hi ha algun detall que toca la família de rasquilló.
EliminaColpidor, encara que el personatge no és pas dels que inspiren pena.
ResponEliminaCap mena de pena, certament Glòria! tampoc me'n fa cap a mi, com deia abans, més amunt, a aquest el faig patir a gust.
EliminaMorirà pensant que val molt però ningú no ha sabut apreciar-lo com es mereixia, ni els seus amics. A més a més de peresa, és un exemple de vanitat. Bon relat, sí senyor
ResponEliminaGràcies Loreto, tot i que no em fa cap pena, és un pobre desgraciat.
ResponElimina