SENYALS DE FUM

Aquest cop toca comunicar-se amb senyals de fum, o per telepatia. Tot dins del VIè Concurs ARC de micro relats a la ràdio, i com ja vaig fent, de tant en tant, he barrejat els dos temes en un, un micro de caire fantàstic.

Smoke signal 1905 Frederic Remington

Veient «Senyals de fum»

L'home solitari estava assegut en una gran butaca. Fruïa amb la visió de les pintures exhibides a la sala d'exposicions itinerants del Museu d'Història de la Ciutat. Gaudia corprès la sinceritat de les escenes que es reflectien en tots els treballs pictòrics. Les teles, en la gran majoria, es podrien catalogar de realistes i la temàtica feia referència a l'oest americà, de quan els mal anomenats indis encalçaven els búfals amb arcs i fletxes. L'home tenia enfront dues pintures, una era un llenç on es veia un grup d'aquells indis fent senyals de fum en un pujol, el signava en Frederic Remington. Al costat d'un altre excel·lent retrat d'un Sioux dins una cabana, signat per J.H.Sharp.

L'home solitari que guaitava les obres pictòriques era molt sensible. Admirava els costums ancestrals originaris i arrelats, i amb aquelles visualitzacions se li omplia el cap de paraules meravelloses, agraint als autors les hores de feina i el treball realitzat. També per haver dut fins a la posteritat escenes d'una història perduda en el temps. El seu cap era un garbuix de pensaments farcits d'agraïment. Estava tan concentrat que no havia parat esment en una dona jove amb qui ara compartia l'ampli seient.

En un moment donat, la noia va tossir suau tot mirant a l'home, aquest va creure intuir el propòsit de la xicota.

—Disculpi senyoreta. Si he dit alguna cosa en veu alta que l'ha molestat, —va deixar en to confident.

—No ha obert la boca per dir res fins ara. Són aquest xivarri de pensaments seus, li demanaria de fer-ho amb menys vehemència, el tinc dins del meu cap i no para de xerrar. La telepatia ja ho té això, sap?

En aquell moment, l'home va sentir dins la seva testa, ben alt i clar —Moltes gràcies!

Era la veu de la noia, que somrigué agraïda un segon, per tot seguit continuar gaudint en silenci, com demanaven els cartells, la visió dels quadres de la mostra.

Ferran d'Armengol

Terrassa - Febrer 2016 

TOT ENS VA BÉ

Tercer mes del VIè Concurs ARC de micro relats a la Ràdio. Com ja sabeu, el tema principal és comuniquem-nos, i el tema del mes és "per xarxes socials". Doncs he mirat de fer una crítica a l'excés amb el que vivim aquestes xarxes socials, en alguns casos, que no tots fem el mateix. O sí? 

Xarxes socials del passat. Fotografia: Ferran d'Armengol

Tot ens va bé

Sí, Raimon, he rebut el teu missatge on em deies que et trobes sol i que estàs fotut. Sí, Raimon, l'he llegit fins al darrer punt, i final. Però alguna cosa se m'escapa i no veig per on vols anar. Ja t'he dit que vinguis a casa nostra i en parlem fent un bon dinar, però tu t'has negat, no m'ho dius, però et pesa sortir del teu cau. On vius amagat i lluny de tota claror. Això últim ho he dit jo, quan la Sònia s'ha molestat per la teva negació, gratuïta. —Però si viu sol! —s'ha exclamat.

T'he de dir que si vols seguir-ne parlant, deixis d'enviar-me missatges privats per la xarxa social que compartim, que tot plegat és malaltís i jo no tinc temps per estar-me tot el dia enganxat al telèfon per contestar-te, amb aquelles tecles tan mínimes. Tinc feina, ho saps, jo m'he de guanyar la vida i tu vius de la teva pensió, el temps no és cap nosa per a tu. Ja saps que molts caps de setmana nosaltres fem les nostres excursions i sortides a la muntanya, o al mar. Volem que el sol ens escalfi la cara, i la resta del cos, si cal. Quan ho vulguis, t'hi pots afegir.

T'espero diumenge a dinar, la Sònia també et vol veure, i saber si tot et va bé. Dels teus nebots m'agradaria que els veiessis respirar en directe. Sé que feu xats, i que els fas riure tot sovint, deixant-nos a nosaltres com uns estaquirots i uns babaus. Aquest serà el meu últim missatge, Raimon. Si vols saber de nosaltres, ho hauràs de viure a l'antiga. No penso penjar cap més fotografia dels nois, ni nostra. Si vols veure com ens va,  que tot ens va bé, vine. A la una pararem taula i farem un vermut, abans del dinar.

Ferran d'Armengol

Terrassa - Gener 2016

Mentre escrivia aquest relat, a la ràdio vaig escoltar la llista personal d'un locutor, amb els millors temes que segons ell es varen publicar durant l'any 2015 en català. Un d'ells era el que us enllaço. Res a veure una història amb l'altre, sols la solitud potser, i el títol que em va ajudar a retallar un altre que tenia jo pensat, més llarg. Espero que la cançó us agradi.