Imprimeix en PDF

diumenge, 25 de setembre del 2016

NO SÉ QUI SÓC


No pretenc ser trencador, ni innovador en aquest tema, però mentre no arriba el dia de l'orgull Zombi, i tot pot passar, de moment penjo la meva aportació a la seva realitat. Tantes coses com se celebren, no pot faltar aquesta i la meva visió dels fets.

 
Fotografia: Empar Sáez - Retocs: Ferran d'Armengol - Escultura: David Vernède


No sé qui sóc


Creia escoltar una cantarella fora del meu cap, a les fosques, caminant pel corredor d’un edifici en runes. El meu escàs senderi no entenia què hi feia en aquell casalot, i per què m’acompanyava aquella dona sense cara amb qui anava de la mà, lligades les dues amb manilles, ella amb granota taronja, jo de blau fosc. No veia què hi fèiem en aquell corredor, ho havia oblidat tot. Ni el passat ni el mateix present podria reconèixer. No recordava les meves faccions, ni el color de la pell. Si intentés mirar-me el braç nu, fet impossible en el meu estat catatònic total, sols el veuria brut i gris. Abandonat. Aquella cantarella lúgubre omplia tot l’espai i el seu caliu atapeïa el meu cervell de sons estranys, guturals. En aquell llamp de raó inesperat, de sobte tot es va fer clar, la llum omplia tot l’espectre i vaig creure tenir por quan va retornar-me un record, el de la primera queixalada rebuda. Va ser l'única que vaig sentir a la pell encara vital, i després foscor. Quan em vaig llepar la ferida, la sang ja era freda. Després de tastar-la en va, vaig cercar amb follia sang més càlida enllà de la llum. La meva companya no em deia res, ni m’atreia la seva sangassa, tampoc. Desesperada, dins d’un xiulet etern que em rossegava el cervell, sentia marxar la vida i notava que tot començava a restar en una foscor sense horitzons. Però tenia fam i sols el desig de queixalar, més per inèrcia que cap altra cosa, em feia moure les ignorades restes putrefactes del meu cos.

Ferran d'Armengol
Terrassa, setembre 2016 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Et volíem comentar que...