TOT ENS VA BÉ

Tercer mes del VIè Concurs ARC de micro relats a la Ràdio. Com ja sabeu, el tema principal és comuniquem-nos, i el tema del mes és "per xarxes socials". Doncs he mirat de fer una crítica a l'excés amb el que vivim aquestes xarxes socials, en alguns casos, que no tots fem el mateix. O sí? 

Xarxes socials del passat. Fotografia: Ferran d'Armengol

Tot ens va bé

Sí, Raimon, he rebut el teu missatge on em deies que et trobes sol i que estàs fotut. Sí, Raimon, l'he llegit fins al darrer punt, i final. Però alguna cosa se m'escapa i no veig per on vols anar. Ja t'he dit que vinguis a casa nostra i en parlem fent un bon dinar, però tu t'has negat, no m'ho dius, però et pesa sortir del teu cau. On vius amagat i lluny de tota claror. Això últim ho he dit jo, quan la Sònia s'ha molestat per la teva negació, gratuïta. —Però si viu sol! —s'ha exclamat.

T'he de dir que si vols seguir-ne parlant, deixis d'enviar-me missatges privats per la xarxa social que compartim, que tot plegat és malaltís i jo no tinc temps per estar-me tot el dia enganxat al telèfon per contestar-te, amb aquelles tecles tan mínimes. Tinc feina, ho saps, jo m'he de guanyar la vida i tu vius de la teva pensió, el temps no és cap nosa per a tu. Ja saps que molts caps de setmana nosaltres fem les nostres excursions i sortides a la muntanya, o al mar. Volem que el sol ens escalfi la cara, i la resta del cos, si cal. Quan ho vulguis, t'hi pots afegir.

T'espero diumenge a dinar, la Sònia també et vol veure, i saber si tot et va bé. Dels teus nebots m'agradaria que els veiessis respirar en directe. Sé que feu xats, i que els fas riure tot sovint, deixant-nos a nosaltres com uns estaquirots i uns babaus. Aquest serà el meu últim missatge, Raimon. Si vols saber de nosaltres, ho hauràs de viure a l'antiga. No penso penjar cap més fotografia dels nois, ni nostra. Si vols veure com ens va,  que tot ens va bé, vine. A la una pararem taula i farem un vermut, abans del dinar.

Ferran d'Armengol

Terrassa - Gener 2016

Mentre escrivia aquest relat, a la ràdio vaig escoltar la llista personal d'un locutor, amb els millors temes que segons ell es varen publicar durant l'any 2015 en català. Un d'ells era el que us enllaço. Res a veure una història amb l'altre, sols la solitud potser, i el títol que em va ajudar a retallar un altre que tenia jo pensat, més llarg. Espero que la cançó us agradi.

SIGNES PER A UN COMIAT

Un cop més amb un relat per al VI Concurs ARC de micro relats a la Ràdio. Dins del tema principal "Comuniquem-nos" aquest mes toca "Llenguatge de signes", útils per a moltes i diverses converses. Aquesta vegada el relat no és fantàstic, com els últims, diria que és una crítica social i humana encoberta.

Sobre una imatge de Xènia d'Armengol, fotografia de Ferran d'Armengol "Cortina en el vidre"

Signes per a un comiat

Es fa tard quan la veig arribar. És la jove repòrter que va aparèixer per una feina concreta, de la que avui queda alliberada. Li auguro més llarga la nova tasca. Ara ja no pot sentir-me la veu, i jo gairebé ni la puc veure. Em mostra l'escrit que li he deixat i somriu, amb aquell somriure malenconiós que li conec. Sabem que els mots es perden en el silent fred d'un vidre reforçat. Faig un gest de comiat movent juntes les mans, i ella, amb les seves, fa gestos concrets i coneguts per nosaltres dos, com qui escriu lletres en l'aire, a la cara, en el cos. Ens hem preparat per aquest moment i tots dos sabem què vol dir aquella dansa mínima, sense música. A la fi del seu missatge es besa el palmell de la mà, i bufant-li suau em fa arribar el màgic contingut, però tot seguit construeix un cor amb les mans per apropar-se'l a tocar de la panxa. Amb signes em confirma que una nova vida ha començat a bategar. Ningú més ho veu, ningú més ho pot entendre ni escoltar. No importa quins són els camins que ens han dut on som, l'últim trencall ens ha portat a conèixer-nos, i ella ho té prou clar, malgrat tot el dolor que pressuposa la separació. No va ser fàcil al principi; gràcies al seu zel periodístic, ella no entenia els meus motius vitals. La seva manca de comprensió va causar el meu rar interès, i va propiciar el prodigi. He madurat amb ella, i he après tot allò que de menut hauria volgut conèixer. A despit de trobar-ho sempre innecessari, a la fi he comprès el sentit de la sensibilitat, aprenent a acceptar-me i estimar sense demanar res a canvi, tot admetent el meu fat. Vàrem pair que amar-nos era viure en el neguit de saber impossible un altre destí, però marxo amb la consciència tranquil·la i l'implícit perdó en el seu ventre, el meu futur ignot. L'últim llambreig em mostra la mà d'ella enganxada en el vidre. El relat periodístic arriba al final previst pel gran públic que no perdona. Sense cap més redempció, abandono el corredor de la mort.

Ferran d'Armengol

Terrassa, Desembre 2015

PS
També el pots llegir a la pàgina de Relats en Català i comentar-lo si et plau.

ESPERAR L'ÚLTIM SENYAL

Un altre curs amb els micro relats a la Ràdio, el concurs que l'ARC (Associació de Relataires en Català) proposa fins al maig de l'any vinent. Com fins avui, i aquest és el sisè any, cada mes proposen un subtema dins d'un tema general. Enguany el lema principal és: "Comuniquem-nos". I el novembre tocava el telègraf o el telèfon. I aquesta és la meva participació.

Telèfon del segle XX (Museu de la ciència de Terrassa)

Esperar l'últim senyal

De fa temps que a les nits visc pendent de la familiar trucada d'un telèfon heretat de l'avi, un aparell gairebé fòssil i molt peculiar que reprodueix els sons d'un telègraf. En sentir la cantarella ràpida i sense compàs del tic i el tac, uns més llargs i altres més curts, tota jo sóc un neguit.

Quan despenjo l'auricular sempre escolto la veu de l'avi, un científic visionari avançat al nostre temps i un aventurer dels d'abans. A finals del segle vint va marxar per investigar un no sé què estel·lar. No ho vaig saber capir aleshores, ni ho entenc avui encara. L'últim cop que el vaig veure em va dir: «No llencis mai aquest telèfon, és especial.» Tenint en compte els avenços produïts en els darrers temps, podria veure's com una tasca gairebé inútil. És un dels primers models fabricats amb tecles i amb la connexió de clavilla, així puc canviar-lo d'endoll i d'habitació. Tot i estar més desballestat que res, encara fa servei. El fet és que les xerrades amb l'avi sempre són molt interessants. Quan li comento que algunes coses se m'escapen, em diu que en retrobar-nos ho veuré tot més clar. No ens veiem ara, no, però escric en un diari tot allò que, segons em diu, pot explicar. Són coses que ell ha vist o descobreix, sigui on sigui que s'està, un lloc imprecís. Saber on para és un misteri que em té vedat, i quan insisteixo que me'n parli, sempre diu que un dia ens retrobarem, però que de moment no me'n pot dir res. 

Si no fos per les visites de les meves nétes, amb noranta abrils que carretejo poc en sabria del món real, gràcies a elles i a l'avi visc al dia. Per cert, demà hauré d'encarregar a les nenes que em comprin una nova llibreta, la que tinc s'ha quedat sense pàgines. Per sort, avui la telefonada ha estat curta. Quan amb la formalitat de sempre m'ha desitjat bona nit, he penjat i encara he pogut escriure allò que m'ha encarregat; «Posa't al llit tranquil·lament. Mentre dormis vindré a cercar-te.»

Ferran d'Armengol

terrassa, Novembre 2015