Feia dies que donava voltes a aquest relat, l'anava polint sense presa, ara una coma, ara una paraula. No tenia presa en publicar-lo, de fet, voldria no fer-ho, però aquest matí he decidit que no era mala idea fer-ho. He volgut mostrar una distància que no és, com dic en el relat; Ficció i realitat caminen juntes, però no sempre es barregen.
 |
| La Montserrat l'últim onze de setembre |
Espais
verds
Marxo immers en la paranoica lentitud del silenci, de les hores sense
límit, de veure passar els colors del dia, de la llum a la foscor, sense
parar-hi esment. Marxo d’aquest viure i no puc ni alçar la veu per expressar
els meus sentiments. No puc verbalitzar el meu dolor, el desengany, el disgust
o, simplement, la felicitat de veure la família tots els dies i el disgust de
no poder-los dir que tampoc no cal.
Dins la meva cambra estreta, i solitària en aquests moments, miro al meu
davant on hi tinc la típica finestra d’hospital, enllà dels vidres em mostra un
tros de la realitat que estic a punt de deixar. Tinc els ulls ben oberts ara
que no hi ha cap familiar donant la vara. Ni quan un s’està morint el deixen en
pau! No us doneu a confusió, m’estimo els meus fills, la meva dona, els meus
néts, a alguns amics i amigues... però no entenen que vull morir tranquil. La
mort és un trànsit que cal realitzar en plena solitud, si pot ser amb els ulls
clucs i amb una última alenada que ompli pulmons. Això últim, per desgràcia ja
sé que no serà possible, no tinc força per respirar a fons, amb prou feina se
sent la ranera que crepita en el meu pit, i ni aquest sord xivarri els desanima
a estar-se al meu costat. Sóc conscient de les cares d’abatiment, no saben què
penso, tot i que han tingut anys i panys per saber de mi i dels meus temors,
necessitats, afanys... sols la dona em mira amb aquells ulls de misericòrdia,
demanant que deixi de respirar d’aquella manera per descansar la pau dels
justos, en diuen així de la mort en el llit? Envoltat de familiars? Malgrat la
tens a tocar i l’esperes aviat, estic convençut que la vida s’acaba quan menys
hi penses.
Acluco els ulls i tot de sobte em rebé una vella imatge de pel·lícula,
amb un matrimoni de protagonista, grans els dos, a la fi del camí. Un dels dos consorts s’està a
l’ampit del llit on s’espera la mort de l’altre, estirat. L’escena la fan transcórrer
en un hospital que sembla una cambra d’hotel, envoltat de finestrals que
mostren un verd espaterrant al seu voltant, tots dos s’estimen i ploren la
manca del caliu que se’ls acosta.
Tot molt idíl·lic,
Ficció i realitat caminen juntes però no sempre es barregen.
La meva cambra són quatre parets i una finestra alta i estreta per on
veig el cim i el barri del Turó de la Rovira. Miro enfora, però la llum
d’aquest hivern barceloní no dóna per a moltes alegries i l’amplada del
finestral és l’espai just per a dues persones que s’hi estiguin aplegades. No
em queixo, ja en tinc prou, sols comparava el flaix de pel·lícula i la meva
realitat. El verd espaiós me’l faig jo mateix dins del meu cap, un cap que em
tindrà amatent fins l’últim sospir, lúcid i despert, però desconnectat d’allò
que en diuen realitat, un espai que no em serveix de res, un indret amb el que
no tinc cap sistema de comunicació. Moc els ulls, però ningú no entén què els
demano.
M’he despertat fa poc amb el xivarri de les persianes quan les ha aixecat
la infermera. Ahir al capvespre en fer-se fosc, al baixar-les, el meu fill
petit va tenir el detall de córrer les cortines, tot dient que així no em
veuria en el reflex del vidre; tampoc m’hi he esforçat gaire, i ja feia dies que no em mirava a cap mirall.
Mirant enfora m’he embadalit observant un reflex solar que il·lumina el
Turó, donant-li enganyosos reflexos de tardor, en ple hivern. Ha plogut aquesta
nit i els arbres estan brillants. Veig com s’apaguen llums de cases
desconegudes. Tot té un aire de diumenge al matí, d’abans d’anar als oficis.
La llum rutilant d’aquesta matinada té un nosequè d’esperançador que em fa sentir més lliure dins la meva
garjola social.
Ara mateix no tinc temor a l'eternitat.
Acluco els ulls, a la retina conservo la lluminosa claror de la matinada mentre
miro de fer una forta alenada per apaivagar aquesta picor del coll que ara em
corseca.
No puc obrir els ulls, m'envolta el silenci.
Enyoro els espais verds... ja és l'hora.
Ferran d'Armengol
Terrassa Gener 2012
Montserrat Galceran i Comas (Barcelona) 29/01/1922 - 21/01/2013
