AQUELL TEMPS FUGITIU

Un parell o tres de cops he participat en el concurs de micro relats dels Transports Metropolitants de Barcelona. Aquest d'avui és un dels que vaig presentar, una história futurista, amb personatges ben presents.

 

Foto: Ferran d'Armengol - Transports urbans

Aquell temps fugitiu

L’aparell de comunicació del Pol ha encetat la seva música d’avís.
“Entra vídeo conferència”
—Hola Xènia, què fem?
—Pensava que podríem anar a dinar al nou restaurant del Tibidabo.
—Bona pensada, on quedem?
—Estic al parc davant de casa teva.
—Ja veig els arbres, ara baixo.
“Tancant vídeo conferència”
El Pol i la Xènia se saluden al portal de casa del primer, un petó de llavi a llavi, suau i sensual.
—Com has dormit, Pol?
—Com un nadó!
—Anem al transport públic més proper, quin és?
—A dues cantonades, cap enllà, —diu tot assenyalant la seva dreta. —Has vingut de casa caminant?
—He fet un passeig per distreure’m, amb el bicing.
—Mira, ja hi som, baixem?
Les terminals de transport són subterrànies, amb el mateix estil exterior de l’antic transport urbà. De fet, no caldria aquest muntatge, però en el seu moment el Consistori va creure que el sistema d’estacions eren una imatge gravada en l’imaginari col•lectiu que calia preservar, i no costava gens, ja que en el seu moment s’havien aprofitat gairebé totes les estacions dels antics ferrocarrils suburbans.
Passen els controls de pagament sense aturar-se, els braçalets de ciutadans que duen els hi obren les barreres, no els cal pensar-hi, ells utilitzen el sistema de pagament informàtic anual de desplaçament per la xarxa de transports.
“Retard en el transport de tres minuts.” El panell informatiu els aconsellà de seure en una de les sales d’espera. Les butaques eren còmodes. “Mentre s’esperen, els hi passarem un vídeo promocional i corporatiu dels transports del passat segle vint-i-un”. Les imatges sorprengueren a la parella.
—Mira Pol, quina cosa més rudimentària, aquells vehicles articulats de primeries del segle passat. En deien “vagons de tren”, oi?
—Cert, i sembla mentida, mira que plens anaven.
—Guaita! Alguns dels asseguts dormen!
—Segur que hi esmerçaven estones llargues, imagina’t, d’aquí a Manresa, si un es podia adormir en aquells trens!
—Devien ser còmodes, doncs!
—I mira, d’altres estan llegint llibres!
—Tenien temps per tantes coses...!
Entre imatges del passat i comentaris encuriosits, els tres minuts passaren volant.
“Transport a punt... destinació...?”
—Restaurant l’Esquirol, al parc metropolità del Tibidabo —diu la Xènia, afegint les coordenades “GyPSy”.
“Entrin dins del transferidor metropolità. Temps estimat d’arribada; tres segons deu dècimes, sense retards, no som en cap hora punta. Bona tria passatgers, que gaudeixin del transport i bon profit. Fins un altre desplaçament.”
En poc més d’un batec, de la cabina del transportador nannocelular metropolità se’ls mostrà la porta d’accés al restaurant triat, el transport havia durat tres segons i deu dècimes.
El dinar va ser un èxit. Més tard i prenent unes infusions a tocar del Port Olímpic, on en tres segons més havien anat en acabar de l’àpat, agafats de la mà i mirant el mar, rememoraven les imatges vistes en aquells minuts escadussers d’espera en el transport.
—Tu ho pots entendre, Pol?
—Què és el que t’amoïna?
—Res d'important, però no deixo de pensar-hi. Com s’ho feien els nostres avantpassats? Desplaçant-se en aquells entranyables, i alhora arcaics, sistemes de mobilitat ciutadana?
—Oi que se’ls veia feliços? Doncs fes-me un petó... i no hi pensis més.


 Ferran d'Armengol / Abril 2009