Imprimeix en PDF

diumenge, 20 de juny del 2010

LA MÀSCARA DE JADE

Noia Maia en un poblat de Guatemala a tocar de la frontera amb Honduras.
Fotografia: Ferran d'Armengol.


La màscara de jade


Els primers rajos de sol s’escolen entre els joncs de la cabana a la vora del riu. El rugit del jaguar calla l’enrenou selvàtic dels papagais i dels micos; vol descansar d’una llarga nit. A l’aguait del seu clam, la jove (1)Icok’ij somriu observant el son plàcid del guerrer blanc amb qui ha compartit el llit, en una nova nit de plaer. Ella sent els canvis que el cos experimenta ja. Se sap escollida pels esperits que el jaguar governa, com també del seu pare, el gran (2)tatich, Chan-Kakà. Li té encomanada una tasca amb el déu blanc, el seu amant.
Calia parlar-l’hi de l'ultratge sofert per la seva vila; la màscara de jade estava en mans dels traïdors (3)Xiibkaan. Si no els era retornada, seria ella la joia destinada a desaparèixer dins les fredes aigües del (4)ts’ono’ot dels rituals.
Sense la màscara d’ulls de jade blau, el futur no era gaire engrescador pels seus.
Calia confiar en aquells guerrers vellutats i brillants; amb aquelles cuirasses reflectien aital gavadal de llum al sol, que feria mirar-los.
Plorava la princesa quan ell es va despertar?
—Què tens? —demanava en un somriure.
—Tu... —no alçava els ulls, ella.
—M’hauràs de dir què t’he fet.
—...pots ajudar-nos, pots fer que la nostra pena sia joia.
—Jugues amb les paraules?
—No domino gaire la vostra llengua, potser ho he fet...
—Ets molt llesta, estel meu.
—Sols vull ser la teva fidel serventa, —deia tancant els ulls i prement-li les mans.
—Després de les nostres nits, el teu pudor no és necessari, digues qui cal castigar, i et durem el seu cap en una cistella.
—No cal matar ningú, amor meu, sols vull recuperar els ulls del meu avi.
La cara del soldat va mostrar contrarietat, no entenia què volia dir, però sentia tanta estima per aquella fascinant deessa indígena, que procurava fer realitat qualsevol dels seus desigs.
Ella va narrar-li els fets luctuosos causats per l’aldea veïna durant la festa dels dies foscos, cinc dies en els que ningú surt de casa, a finals de l'hivern. El poblat proper havia omès les tradicions, i en un descuit s’endugueren la joia més preuada pel poble dels seus, una màscara de jade, que havia estat del l'avi. Ara, ja finalitzada la primavera, aquella tribu veïna havien decidit abandonar la terra que ocupaven, per cercar-ne d'altres més fèrtils.
—Sense l’ajut dels déus per recuperar la màscara, serem un poble cec —deia la noia.
—Dónem tres nits, i tindràs els teus ulls. I jo, tornaré a tenir els teus.
—El meu present serà de vida i amor. Et faré feliç, te’n faig promesa.
L’home va somriure escoltant les darreres paraules de la noia. Va reunir la tropa aquell matí i en dos dies va complir la paraula donada. El pare de la noia havia recuperat la màscara, la joia de la família.

El jove oficial, anhelant complaure aquella gent salvatge, va creure adient tornar amb tres esclaus dels Xiibkaan, per acomplir rituals de purificació. Però magnànim, el gran Chan-Kakà els va perdonar la vida... deixant-los a la selva, ja farien per retrobar-se amb els seus.

Mai hi arribaren, el selvàtic jaguar va saber com aprofitar aquella rara turpitud.



Notes al marge
+++++++++++
(1) Estel de la nit
(2)Cacic
(3)Boca de serp
(4)Cenote. Pou d’aigua on celebraven rituals sagrats.


Detall del relleu d’un jaguar en una paret de l’esplanada dels sacrificis, de Chichen Itzà. Yucatan-Mèxic.
Fotografia: Ferran d'Armengol.


3 comentaris:

  1. Bon relat d'aventures colonials. Preciós marc, una ambientació molt creïble i grafica.

    ResponElimina
  2. Ja ho deia jo que no et pots refiar mai d´un jaguar...

    ResponElimina
  3. Mercès Sergi, t'estàs convertint en el més fidel dels meus lectors!

    Tens raó Judit, de petitons són com gatets els jaguars, però de grans millor no trobar-te'ls a soles per la selva.
    I gràcies per llegir-me.

    ResponElimina

Et volíem comentar que...