El tren de les set
S’asseu sol, el tren està aturat i buit. Reviu als seus amics, no l’han deixat del tot. Rememora frases soltes i converses enceses. Política, esports, afers socials, viatges; tots els temes tenien cabuda en el reduït espai dels quatre seients que ocupaven els companys de trajecte, camí de la facultat. Cada dia era diferent, una sorpresa, li agradava viatjar en tren i conèixer gent nova. Algun cop solia tornar llegint.
I llegeix encara ara, qualsevol dels llibres que pengen dels prestatges de l’estudi, un fantàstic àtic adquisició dels avis, cent seixanta metres quadrats amb vistes al parc, a dues passes de l’estació dels ferrocarrils. Somiar despert és l’herència del pare. Quan no llegeix, escriu, és el seu medicament i ho fa amb vehemència. El raig de paraules que bullen dins del cap, surten escopides com lava d’un volcà irat, deixant avançar rius candents, amb lentitud, i morint en un antic oceà calmós.
Alça els ulls, res no canvia, l’obsolet vagó fa olor de resclosit. Els vells parracs que ahir vestien els seients no mostren el color original, sembla talment l’esgrogueïda oficina d’un funcionari xaruc. Avui tampoc engegarà el tren de les set.
Al tard i amb sort, tornarà a l’àtic espartà. Menjarà i haurà passat un altre dia més. Estirat al llit tancarà els ulls per reviure un passat més jovial, recordarà moments més acolorits, quan ser auster era un pecat mesquí. En aquells temps l’aire estava empudegat de fums diversos i l’aigua ho era tot, menys aigua, i la solidaritat era un mot desconegut, però hi havia gent. I ara, ara la gent... qui sap on para. Ningú camina pels carrers. Tots han marxat, i un dia ho farà ell. Recorda el silenci després del xiulet estrident, crepuscles de por, crits, corredisses, una guerra sense enemic a la vista. Mai va saber d’on varen arribar, eren estels fugaços a la matinada que trencaren l’harmonia dels dies banals, omplint d’odi la quietud. Les ciutats varen quedar buides, en poc temps, arbres i plantes recuperaren l’espai cedit al ciment. Algun cop, tot fent cacera amb l’arc, ha vist ombres que el fugien esmunyint-se entre altres ombres, potser no està sol, potser no és l’últim ésser viu, però ja fa temps que no parla amb ningú.
Havia desitjat acabar l’estudi per no viure amb l’ajustada pensió que rebia el pare, aquells diners no omplien la seva vellesa, estèril xec de vida sense expectatives. Vol oblidar el temps passat, però enyora tota aquella fanfàrria de colors. Remulla els sentiments recordant l’eufòria de la joventut perduda.
I a l’endemà baixarà a l’estació. Com sempre, el rellotge marcarà les set, on es va aturar una matinada. Les portes del vagó estaran obertes, també com sempre. Escamparà la pols d’un seient i s’asseurà a llegir. Sap que algun dia haurà de seguir les vies del tren i baixar a la gran ciutat arran del mar. No podrà recuperar la família ni els amics, però li agradaria veure món i tornar a banyar-se en el mar.
Imatge: Tren de via estreta a Corsega aturat a l'estació de Calvi. Aquesta imatge no situa el relat, sols ens mostra un tren atrotinat i vell.
Foto: Ferran d'Armengol
Vida, amb un llenguatge ben triat, elegant i sobri.
ResponEliminaFelicitats pel bloc estrenat!!!
Un llarg trajecte el d'aquest passatger. Encara queden un munt d'estacions amb noves sensacions per descobrir.
ResponEliminaGràcies Ramon pel coratge encomanat.
ResponEliminaGràcies Sergi, i potser m'has obert els ulls a una possible continuació, del protagonista com a mínim, ja faré un pensament.