EL DOLL DEL VALENT

Aquest cap de setmana toca un conte fresc, però tan fresc que (potser) no és apte per a menors, així que la canalla ja esteu avisats.

Salt del "Vel de la núvia" a Bocongano - Còrsega / Fotografia: Roger d'Armengol (2008)

El doll del Valent

A aquestes hores del vespre i la calor que fa encara, és brutal! En el meu cap hi tinc una olla a pressió. Em pentino amb la mà l’abundant mata de cabell, i em crema la seva escalfor. No puc més, em cal una dutxa per abans d’anar al sopar, però sols de pensar en aquella aigua que regalima directe del riu, amb aquell doll fresc i revitalitzant, se m’arronsa tota la pell, i quan dic tota, és tota.

Arribats fins aquest extrem, sempre em cal un xic d’ajut, ni que sigui psicològic, i m’arribo fins el bar on faig una juguesca amb la gent de la colla, sempre la mateixa proposta; a veure qui té pebrots d’anar al doll a fer-se una remullada. Els del càmping fan apostes quan als joves ens cal anar a fer una dutxa fora d’hores. Les dutxes comunitàries són de pagament i cau un raig escadusser. Em nego a llençar els calerons per una mica d’aigua i més quan estem a tocar d’un riu cabalós, que és d’on la treuen. Raons a banda, ara són dos quarts de vuit passats i a la piscina xapen a les set i tallen també l’aigua dels vestuaris, no ho entendré mai, si és quan la calorada del vespre és més forta. Però ells diuen que cal tancar i endreçar les instal·lacions per tenir-les netes a l’endemà i per això tenen el seu horari: punyeters!

Camí del bar, per trobar-me la colla i plantejar-los el repte, m’he topat amb la Brenda, una estiuenca germànica, estudiant de filologia romànica i que parla un català fabrià collonut i que no és més preciosa perquè no s’entrena. Cal dir-vos que flipo per ella? A Alemanya viu en un poble a tocar de Colònia, i entre altres detalls, la setmana vinent farà els divuit anys. Aquest és el tercer estiu que fa vacances amb la seva família al càmping.

—On vas Kim? —em demana riallera.

No tinc paraules, el destí és misteriós. Si per alguna cosa paga la pena no anar a veure als companys, és per estar a soles amb aquesta xicota.

—Vaig al “doll”.

—I, ja has passat pel bar?

—Si tu m’hi acompanyes, no em caldrà.

Ella s’ho rumia i somriu. El seu somriure és de cristall, sensible i trencadís. Mira al cel i fa un gir en rodó sobre del seu eix físic, obrint els braços, com si volgués abastar més enllà del cos. Això, o intenta iniciar un enlairament fent el tirabuixó cap el cel.

—Va! Anem-hi! Ara no hi ha d’haver ningú, no a aquesta hora, és un xic agosarat fer-ho ara, però segur que serà tota una experiència.

Me la miro i observo que ella acaba de sortir de l’aigua, està fresca i el seu gir m’ha portat el seu perfum. Està acabada de dutxar i vestida per anar al sopar d’aquesta nit.

—Però, potser t’hauries de canviar de roba, no ho sé...

—No cal Kim!, em puc tornar a posar la mateixa, i per assecar-me podem compartir la teva tovallola. Et sembla bé?

Em sembla fantàstic, i si vol compartir quelcom més, no li ho posaré difícil. Seria un somni fet realitat que ho vulgui, una cosa és anar a fer una dutxa al capvespre, i una altra, ben diferent, és... viure dels somnis que confons amb els records. Ja fa quinze dies que va arribar al càmping i que compartim la mateixa parcel·la de la piscina, i gaire bé no hem creuat tres frases seguides. Res fa pensar que a finals de l’estiu passat varem tenir una aproximació física interessant, tot i que no va anar gaire més enllà d’uns tocaments d’iniciació, poc madurs. No en varem parlar més durant els tres dies que li faltaven per marxar. Però vaig intuir-li una mirada curiosa quan pujava al cotxe amb els seus pares, de retorn cap a Colònia. Varem fer-nos la promesa d’estar en contacte, de salvar les distàncies com fos possible. I alguna cosa hem fet durant aquest any, ens hem comunicat pel “face” el “twiter” i l’”Skipe”, però sense fer ninguna referència al nostre contacte de finals de temporada, ni cap insinuació sentimental. Sols algun recordatori a la distància física entre Colònia i Vallfogona o la duresa dels estudis a Alemanya, i que segurament a Catalunya també ens deuen collar força.

—Em sembla fantàstic, Brenda —li contesto rialler.

I en aquell moment veiem meravellats que s’encenen les bombetes del càmping, com si fos un senyal per a nosaltres. S’atansa la nit i el cor em batega a mil. Decidida, ella m’agafa de la mà i enfilem el camí. És el primer contacte seriós en tots aquests dies, fora dels petons amicals de rigor.

El doll és un salt d’aigua que surt gelat tot l’any, fins ara a l’estiu, en els primers dies d’agost. Amb bon pas i en menys d’un quart d’hora arribem al reduït espai del doll, tot just unes pedres i uns matolls que l’amaguen de mirades alienes, un lloc molt íntim i amb unes vistes de la vall fabuloses. No és un lloc per on hi passi gaire gent, has d’anar-hi per força i per un sol camí d’anada i de tornada.

Ella es despulla d’una revolada, no du sostenidors i aquelles calces que no s’ha tret són imperceptibles amb la llum minvant del capvespre.

—Espavila Kim! El sopar no ens esperarà! —em diu agafant el seu mòbil i enviant un missatge amb molta agilitat digital. Me l’ensenya i veig que l’escriu en alemany, així no entenc res de què hi diu. —És per la Lotte, li explico que estem al doll, i que vigili que no ens molesti ningú, —em diu la Brenda com si fos una confidència.

La Lotte, és la seva germana gran, i una teutona que treu el singlot. Diuen que està embarassada però encara no se li nota i és el primer any que ha vingut.

Mentre ella desa el mòbil, jo m’he quedat totalment despullat i amb les mans procuro absurdament tapar una trempera creixent. Ella em mira divertida i complaguda, decidida i diria que per dissimular certa tremolor, m’aparta les mans mentre es treu la seva diminuta calça.

—Vine cap aquí estaquirot. —Es refrega lentament amb el meu cos. M’impregno del seu perfum que fa olor de flors, i finalment grimpa quedant penjada del meu coll i amb les cames m’encercla la cintura. El penis el tinc clavat a les portes del seu sexe, sense trobar el camí del cau. L’aguanto per les natges amb les mans, acariciant-li aquella suau pell de poma, fent-nos petons allí on ens arriben els llavis. —No tinguis pressa babau, —em diu quan nota la meva impaciència per entrar i baixant ella amb cura de l'abraçada, —que et sembla si avui sols ens fem una dutxa? La setmana vinent ja celebrarem com cal el meu aniversari.

M’empeny delicadament cap el doll entre petons per tot el cos. L’aigua està gelada. Però jo no ho sento, m’escalfa el contacte de la seva mà acariciant-me el sexe, alhora que els meus dits dansen en el seu. Sota la freda pluja del doll comencem a obrir-nos pas, molt endins.

Tot el meu ésser viu un instant tan delirant que no trigo en esclatar. Tanco i obro els ulls, mirant els primers estels de la nit i tot seguit cercant la seva mirada; és un altre estel. Amb l’aigua que ens cau a sobre, neteja la meva explosió sense perdre el seu somriure cristal·lí. Mentre, amb delicadesa primer i amb més fermesa després, jo segueixo cercant-li el punt, fins que tanca els ulls uns segons amb la respiració entretallada i el cos tibat. Tot seguit bufa suaument i m’aparta la mà amb subtilesa. —Hem de fer via, —em diu entre petons i carícies. —Però la propera vegada hauràs de contenir-te una mica més, que si no te’n surts, ho haurem de repetir, tot seguit i tants cops com calgui. —Em mira seriosa, però els seus ulls no deixen de somriure.

—És una amenaça? —li demano enjogassat.

Mentre ens assequem i vestim, també tenim temps per fer-nos petons. I puc percebre que avui no se m’acaba d’arronsar res. Espero que sigui abans d’arribar a l’envelat on fan el sopar.

Crec que la setmana serà llarga, potser em caldran algunes dutxes més.

  

Ferran d'Armengol

Terrassa, juliol 2013