Imprimeix en PDF

dimarts, 19 de juliol del 2011

ESCENA SOMIADA A LA PLATJA DEL PARADÍS

Avui sols us deixo un petit retall d'un relat més llarg, la imatge em va fer venir al cap el conte, i he volgut compartir-lo amb vosaltres.  Hi ha una possibilitat de que el conte sencer sigui publicat durant l'any 2012 i és per això que sols us deixo aquest petit tast.
Espero que us agradi.
Cinqueterre - Liguria - Itàlia. Foto: Empar Saez

...

Quant l'home obre els ulls, s’està estirat en una platja d’arena suau, acompanyat pel so de l’aigua en xocar amb la sorra, i humitejant-li els peus. Fascinat, alça la vista per observar una esfera vermella, que de mica en mica es fa més aparent, li costa mirar-la, fins que per fi ho deixa, li fereix els ulls.
—No la miris més, —sent una veu femenina al seu costat. —És una estrella en la seva plenitud, sorgint per l’horitzó del planeta que la volta.
És la dona del somni, un cop més se la troba i descobreix que ho desitja. Se sent a gust amb ella al costat. —Si és el planeta que volta... per què surt l’estrella al final de l’aigua?
—Sols ho sembla que surt, tot és una qüestió de punt de vista. No has estat mai a la superfície d’un planeta?
—No era aquesta la meva tasca.
—No ho era? Què ha passat per deixar de ser...?
—Un accident absurd, tinc una part de les cames d’enginyeria nanno biològica. Em queden dues unitats de temps per tornar a la tasca per la comunitat.
—Doncs si mai no has vist un planeta, agafa’t a la meva mà, anem!.
En el següent pensament es troba en un astre erm on domina la fosca i el silenci.
—Observa, allí tens el planeta on estàvem fa una estona, i més enllà l’estel al voltant del qual ell fa el seu recorregut. Qui et sembla que fa la volta a qui? —li demana la noia.
—El planeta volta l’estrella, des d’aquí es pot veure millor. Podem tornar?
—Quan ho vulguis.
—Tornem a la platja, m’agrada el seu so, —li demana ell.
Estirats ara sota d’una ombra, descansen de la força de l’estel amb els seus raigs. A l’home li fa nosa la granota oficial de la nau i es treu aquella roba enganxosa. La noia fa el mateix i observa el cos del noi, encuriosida.
—No havia vist mai a ningú sense la granota, —li diu ella.
—Ni jo tampoc, —diu ell, atansant-se al cos de la noia, imitant allò que la memòria li porta d’una experiència no gaire llunyana, però que no sap dir d’on surt. —M’agraden els teus llavis.
Ella no entén què li vol dir. Mai ha pensat que els seus llavis puguin agradar a ningú. A ella li agrada el menjar que pren, els sucs de les fruites que cull de l’hort comunitari, però no uns llavis de ningú altre.
Ell no la deixa reaccionar i repeteix un moviment d’aproximació que porta dins, fins unir els llavis dels dos. Ella es deixa fer, però ell va més enllà del coneixement. Fa relliscar les mans fins els malucs d’ella, tot apamant les corbes tan diferents d’aquell cos ara nu del tot.
És tot tan diferent.
Estrany, sent una pressió, un excés de sang, en la seva part inferior del cos. La noia reacciona saltant enrere. Mira el cos del noi com si fos el primer cop. Sap que és la mateixa persona que tenia enfront fa uns instants. Però ara ho veu tot d’una altra manera.
Refà el pas enrere per agafar-li les mans i de sobte, enrojolada, surt corrents en direcció a l’aigua, i riu... estirant-lo a ell del braç.

Ell riu també i es fica dins d’aquell mar. En altres condicions no hauria entrat tan ràpid, però el pit li bull pel desig de tenir-la entre els seus braços, per estrènyer-la amb suavitat i calidesa, i gaudir del joc, arribant més enllà de tot coneixement, compartint el cos fins límits no establerts per la seva societat.
I un raig de claredat li diu que aquell somni no és el primer cop que el viu, i vol fer-ho realitat.
Imagina que fa un dibuix... de la noia que té al seu costat... no sap a on, la platja ja no hi és...
...
Ferran d'Armengol


Relat sencer publicat a la Revista Catarsi, num 7, durant el mes de Març de 2012.

6 comentaris:

  1. Ei, home, no ens pots deixar a mitges. Anava llegint deixant-me portar per les paraules i les imatges que evoquen i, tot d’una, no n’hi ha més. Quan el podrem llegir sencer?
    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Hola Shaudin! Escoltant la teva petició, he fet una mica més llarg el relat, arribant fins un punt encara més interessant potser i tancant una mica la imatge de paradis que mostra, però no puc anar més enllà, és un relat que ha quedat finalista en un concurs pendent de decissió i que no podia estar-me de mostrar-lo.

    ResponElimina
  3. Hahaha. Doncs si que la vaig fer bona. Ara em deixes encara amb més ganes de saber què passa. Però vés en compte si el tens en un concurs; més val que no posis res més de moment –amb això dels concursos s’ha d’anar amb peus de plom. Ja el llegirem sencer més endavant, quan s’hagi acabat el concurs. Aleshores sí, eh? Tot sencer!

    ResponElimina
  4. FANTASTICA FOTO I FANTASTIC RELAT¡¡¡ FERRAN quedo a la espera del proxim capitol¡¡¡

    Carmina

    ResponElimina
  5. Hola Shaudin, no, que no seguiré, espero dir-vos, algun dia, on l'han publicat... bé, qui sap, potser guanya i tot, aquest relat, el sencer vull dir.

    Carmina, de moment no segueixo amb el relat, sols era un tastet d'un relat més llarg que la foto em va fer recordar. De moment no seguiré amb ell al bloc, i com li dic a la Shaudin, espero que un dia us diré on l'han publicat.
    Gràcies pel comentari!

    ResponElimina
  6. El relat finalment ha estat publicat en el ómbre 7 de la revista Catarsi, aquí teniu un enllaç de la notícia: revista catarsi i en aquest altre enllaç, llocs on pots trobar la revista distribució de Catarsi.
    I gràcie sper l'interès.

    ResponElimina

Et volíem comentar que...