Un cop més, m'he deixat seduir pel repte dels Relats Conjunts, una mica tard, però estem a l'estiu!
 |
| L'home de Vitruvi - Imatge captada de la Wikipèdia |
Vitruvi, un antic mestre
Ja no era jove quan em va trobar. Estava famèlic, desnodrit, feia dies que no menjava res, estava deixat en un sender polsegós camí de Florència. El mestre em va dur al seu taller, un casalot en mig del no res però envoltat de camps i boscos verds, salvatges, de la campinya italiana. Vaig estar recuperant-me durant setmanes, en les que el mestre no parava d’observar el meu estat físic, fent advertències i prenent notes que escrivia en un quadern que sempre duia amb ell, no se’n separava gens. Un matí de fresca, al tombant de la tardor em va dir que em volia immortalitzar. Va apamar-me el cos, de punta a punta. Ara la cara, ara el pit. També feia que amb les meves mans em mesures jo mateix, i no parava de prendre notes. Va parlar-me d’un antic llibre dels romans, d’abans del naixement de Crist, em parlava d’un tal Vitruvi, un arquitecte contemporani de Juli Cèsar, bé, de fet deia que havia treballat per a ell.
I jo em demanava de què m’havia de servir tot allò a mi, i com em faria immortal amb tota aquella informació sobre un arquitecte Romà de feia més de mil quatre-cents anys. Aleshores em va ensenyar el dibuix, en una pàgina d’aquella llibreta sempre enganxada als seus dits, als dits de l’artista. Ell em va dir que era jo.
Li vaig dir que no em sabria reconèixer, i em va dir que anés a dormir, que a l’endemà ho veuria tot millor.
Fa més de cinc-cents anys que hi dormo en aquesta pàgina, i tal com em va immortalitzar el mestre, he de reconèixer que la postura no és del tot incòmode, però no sé si ja m’estic afartant de ser tan conegut. Una mica de descans seria d’agrair. Sembla com si ningú en aquest món no s’atrevís a fer un altre pas endavant, diria que tothom està aturat, com jo, sense saber què fer, ni com avançar tot seguint el mestratge del coneixement antic.
Ferran d'Armengol
Ai, Ferran! Que em sembla tot una presa de pèl del Leonardo... Que simplement estava fent gimnàstica, l'home eixe del dibuix!!!
ResponEliminaSalut i rebolica!
Jo que he estat jugador d'escacs sé el que pot arribar a ser guanyar una partida i retenir-la en el record, amb la fruició d'haver guanyat que a la fi acaba podrint-se't al cap, la veritat és que tants anys en aquesta posició cansa de veres.
ResponEliminaSalutacions des de València
Vicent.
En Leonardo era un bon trapella, em penso Ramon!
ResponEliminaCert Vicent, això li faig adir al pobre del dibuix, està cansat de restar quiet, un paral·lelisme amb la realitat cultural catalana.
Una abraçada a tots dos