EL CONCILI FETILLER (PART I)

Avui sols un tros de relat, us convido a entrar en el món de l'espasa i la fetilleria nostrada. Sí, nostrada, perquè l'imaginari català té moltes bèsties per descobrir, i en aquest relat que us presento actuen els tamarros, la molsosa i d'altres esperits boscans menors. Una guerrera i un mag, també. I guaiteu aquesta portada tan ben parida que la Sílvia Armangué ens ha dibuixat. Però llegiu, llegiu.

El Quest del Concili Fetiller - Masmorres / il·lustració Sílvia Armangué

Ainhara de les Terres Úniques (fragment)

Ainhara recupera la consciència amb mal de cap i estirada en la foscúria més llardosa que mai no ha trepitjat. En obrir els ulls, gairebé no s’hi veu, i es demana com l’han dut fins a aquell cau. En alçar-se fent un vot fins a les reixes, nota que sols duu la cota de malla, li manquen la jaqueta i els pantalons, els para cops i els estris guerrers; l’espasa! Se sent nua. La humitat que percep la fa sentir fràgil, eixorca. Potser serà diferent quan pugui veure alguna cosa amb més nitidesa. Li cal acostumar-se a aquella foscor que unes torxes, insinuades per ombres llunyanes, no il·luminen.

Sobtadament sotmesa per una ràbia ignota, no entén com l’han engarjolat i, aferrada als barrots, lluita per entendre què ha passat aquesta última nit. Imagina que ha fet un pas en fals, com un dia devia fer el seu pare desaparegut misteriosament i a qui mai no oblidarà. Es deixa caure d’esquena a la porta barrada, i es dol per haver estat distreta.

L’última nit que recorda havia estat llarga, i molta l’aiguamel ardent ingerida. Els honors no sempre es paguen bé, i aquella gent humil havia liquidat amb escreix el deute, quan va haver caçat el lladregot que els arruïnava. Una feina senzilla. Els jocs es varen allargar i, sentint-se ben acollida pels vilatans, va beure en excés, fins a caure en una somnolència vital. Aquella era una feina que l’havia d’ajudar a oblidar tanta pèrdua recent, amb la mort de Gesta, l’amiga i companya, abatuda en una ratonera d’on Ainhara va sortir-ne prou airosa. L’amiga no.

Rere els barrots, els seus pensaments bullen, vol esbrinar quan va cometre l’error de confiar en aquesta gent que havia ajudat, ara que està prou palès que l’han venuda a alguna força hostil.

—Abaixa el nivell, noia.

S’alça i tensa la musculatura en escoltar una veu masculina potent i fonda. En la penombra intueix una figura alta i corpulenta. Cap barrot els separa, és manifest que comparteixen la mateixa  masmorra. Gràcies a una minsa escletxa que il·lumina escassament el lloc, va aclarint la visió i observa l’home, en silenci. Llargs cabells negres, barba espessa i ben cuidada que creixent amaga la nou del coll. Està dret sostenint un bastó al seu costat. La guerrera no entén què hi fa aquell home allí, i amb aquell pal. Sols pot ser un mag?...

I fins aquí us deixo llegir.

Si voleu seguir, us caldrà viatjar fins a "lektu" on també podreu llegir els altres nou relats que arrodoneixen les diferents visions de vuit escriptors actuals que toquen i renoven un tema clàssic en la fantasia anglosaxona, espasa i bruixeria, "dungeons and dragons" i d'altres temàtiques similars on solen sortir guerrers hiper musculats, guerreres de pitrera prominent i mags de barba blanca. Canviem-los el xip i portem-los a casa.

Ferran d'Armengol 
Terrassa- Gener 2019

Logo del Concili Fetiller / Il·lustració de Txell Ozcáriz