Imprimeix en PDF

dimarts, 21 de febrer de 2012

L'HOME QUE ES PLANTEJAVA LA VACUÏTAT

A Relats en Català es continua amb els "sentiments" i aquest més els ha tocat l'avorriment, i aquesta ha estat la meva visió dels fets, d'un passat que si no ho va ser, també ho podria haver estat.

Capvespre al Vallès. Fotografia: Ferran d'Armengol



L’home que es plantejava la vacuïtat



A aitals alçades del viure, és gairebé impossible retenir a la memòria quant de temps he estat solitari i trescant per dominis tan superbs. Sempre he sentit un gaudi fabulós en passejar i, ensems, observar la varietat dels paisatges que visito, notant els animals que hi viuen pels entorns. Tot plegat, un plaer que no es pot comparar amb cap altre assumpte conegut en aquest indret on visc. L’espai per recórrer és prou gran com per anar a fer un volt i, sense veure’n final, tornar al meu casal després d’un parell de jorns de fer el badoc. Visc joiós descobrint clarianes, rierols, fondalades o petits pujols, fins i tot puc gaudir, dins tan gran heretat, d’una muntanya altiva, on tothora el cim és emblanquinat. Mai no hi he pujat, però. Què hi hauria de fer allí dalt tot sol?

Malgrat les variades opcions per distreure’m, el plantejar-me la vacuïtat de la meva existència m’ha dut a l’avorriment de parlar amb mi mateix.

Un matí de viva llum vaig prendre consciència que em calia treure l’entrellat d’alguna cosa que s’escapava al meu discerniment. Aquell jorn, i després d’una estranya esgarrifança, comencí a demanar-me què era allò que em passava. Sentia una mancança de caràcter natural. I com la claror d’un llamp que retrunyí dins del meu cap, vaig saber que amb paciència, allò que hauria d’ocórrer, més d’hora que tard succeiria.

L’aclaparament d’aquell neguit va finir després d’una nit de somnis revoltats que em varen deixar esgotat, cruixit. En despertar-me vaig trigar més del que tenia per costum, i quan ho vaig fer, sentí una agitació desconeguda fins aleshores, tot escoltant allò que em va semblar un cant suau, melós.

—Bon dia homenot, m’han dit que t’avorries, —la veu em desvetllà.
—I tu qui ets? —diguí aixecant-me d’un bot i fregant-me els ulls.
—M’han dit que sóc l’Eva, la teva costella. Tu ets l’Adam?
—Sí, si tu ho dius... —vaig acceptar.
Des d’aquella nit de somnis revoltats, la meva existència havia bandejat per sempre qualcuna estèril observació sobre l’avorriment.

Ferran d'Armengol
Terrassa, Febrer 2012 (21022012)