Imprimeix en PDF

dilluns, 10 de gener de 2011

JA VAS TENINT EDAT

Secrets de família, secrets que no compartim amb qualsevol.
Enceto amb aquest, un seguit de relats que comparteixen el nexe dels secrets en diferents visions, comencem amb els secrets familiars

Foto: Lluís d'Armengol (retocs de Picassa)

Ja vas tenint edat

I tu què saps! Això és tot el que en vaig treure de l'Eva, la meva germana, en el funeral del pare. No han passat més de sis anys d’aquell fet, i avui, just el dia del meu quinzè aniversari, es casa. No saps res, va afegir, i és millor que segueixis en la mateixa ignorància. Un escadusser grapat de paraules, amb tota la intenció de tancar-se en banda, negant-se la realitat que ens colpia en aquell moment. La meva germana sempre ha viscut closa en el seu món, gairebé hermètic, però afectuosa amb mi. Quan varem saber que el pare mai més no tornaria, sols va dir que no li esqueia cap altra cosa millor que la mort, al vell cabró. El nostre pare no era pas vell. Amb aquelles paraules m’havia entomat la noticia del fatal accident que havia sofert l’home. Sortint de l'incinerador, l’Eva en signar el rebut per recollir les cendres, entre dents va dir; ja us el podeu fotre allí on us hi càpiga, el pare i les cendres. Però va signar, i va afegir; en ma vida no tornaré mai més per aquí, fins que no em portin amb els ulls clucs. A mi em dolia aquell posat d’ella. La imatge que retinc del pare era el d’una persona bona i agradable. Viatjava força, no sempre dormia a casa, i més d’un cop s’havia endut la meva germana. No sé si també ho feia amb la mare, que va marxar quan jo era petit i sense deixar dit on anava. Sí, em va dir un dia l’Eva, el pare volia que fos bona filla i dòcil, no li agradava que cridés. Quan viatjàvem sols, volia una dona exemplar, discreta, a qui oferir un sòlid bagatge pel futur, afegí. Malgrat la pèrdua, se'ns obria un futur ple d’esperança a casa d’uns oncles, a Girona, on hem viscut d’aleshores ençà. Allí va prendre el costum d’acabar les frases dient-me; fill meu. Sovint plorava sola, en un racó.
Ara viuré a casa l’Eva i el company. Tot i que no tinc clar què hi pinto amb ells. La tieta, però, ha dit que vol parlar-me abans d’anar cap a la cerimònia, que m’ha d’explicar una història de la meva mare, ara que ja vaig tenint edat per entendre les coses.


Terrassa, Octubre 2010